M’estim més escriure que viure

SEMBLA UN ANUNCI PER PARAULES. No oblidis el vent, ni el bosc, ni els cristalls, ni els ocells, ni les pesqueres, ni les llàgrimes de les coses, ni les mans que pensen. No oblidis l’art de desentranyar les butzes dels ametlers en flor que sobreviuen a la pesta. No oblidis com has d’empènyer els niguls per trobar el camí de tornada. No oblidis ensumar la blavor dels tomarins per descobrir els penya-segats amarats amb el tremolor de la marina. No oblidis dibuixar palimpsests ferotges, tendres i atroços damunt les dunes plenes de saladina i d’assutzenes. No oblidis obrir bé les orelles per escoltar de cop alguna cosa desconeguda que sembla arribar de l’eternitat. No oblidis que els no-dits són governats pel sentit de la mesura, de l’equilibri, de l’harmonia i la desconfiança per la rima que ofusca la veritat. No oblidis que els llibres bells estan escrits en una espècie de llengua estrangera; sota cada mot cadascun de nosaltres posa el seu sentit o, al menys, la seva imatge que és un contrasentit. No oblidis els gests de la paula que arriba cansada, feta malbé de violacions i derrotes, tan acabada que et necessita sens falta per sobreviure. No oblidis remuntar els cursos del temps, canviar els punts de vista i els focus per intentar percebre els límits i les fronteres, les diferències entre l’íntim i l’èxtim, el personal i el dicible, entre les flors i les relíquies. No oblidis el quadern de notes, un espai productiu ple de potencialitats, obertes i disperses, unides en un dispositiu d’altes tensions, reserva i aliment dels escrits, desencadenador d’inaccessibles, zona activa que serveix per formular interconnexions noves i vectors de força entre dos elements que no estaven destinats a trobar-se, reiniciador, un bloc sensible, alhora afectiu i mental, amb una coloració forta que és la del moment precís de l’existència feta esborrany, sismògraf dels moviments interns, de les aventures emocionals, dels avorriments i dels blocatges, camí entre el gest de l’apropiació i el de la metamorfosi que seria el de l’escriptura. No oblidis la seducció immediata, quasi brutal, que la frase ha de provocar al lector com una fiblada de pler, l’energia de la llengua al viu, una singular vitalitat de la presa i la sorpresa d’una veu alhora lírica i burlanera, d’un ritme present i perdut en la correntia del verb capaç d’informar la matèria dels mots i el teixit del món. No oblidis que escric un «work in pregross» com m’ensenyà James Joyce. No oblidis la poesia dels intervals. No oblidis aquest mirall en què escrivim i ens escrivim, en què llegim i ens llegim. No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment… No oblidis que escric amb l’orella. No oblidis que els terrosos són una literatura indirecta, que els colors del món són una literatura indirecta, que les muntanyes són una literatura indirecta, que els ullastres són un literatura indirecta, que els sentiments són una literatura indirecta: un discurs viu i vivificador. No oblidis que la bellesa no és: esdevé. No oblidis la força substantiva de l’amor que mou el cel, la lluna i les esteles.

Fuente