El passat 25 de novembre, Dia Internacional de l’Erradicació de la Violència contra les Dones, Homes per la Igualtat vàrem ser convidats a participar en un acte de conscienciació sobre aquest problema al Centre Penitenciari de Palma. Mai havia entrat a la nova presó, i he de reconèixer que em sentia una mica nerviós davant la reacció dels reclusos arran de la nostra presència i, especialment, davant allò que els volíem transmetre, que no era altra cosa que el nostre rebuig com a associació feminista cap a qualsevol forma de violència contra les dones. No era descartable que alguns dels presos haguessin comès algun delicte relacionat amb aquesta xacra social, per bé que les funcionàries que ens convidaren ja ens havien advertit que no hi havia ningú condemnat per assassinat, als mòduls en què duguérem a terme les nostres intervencions.
La qüestió és que els actes que hi realitzàrem es desenvoluparen en un clima de màxima consideració i cordialitat. Els reclusos -homes i dones- escoltaren les nostres paraules en un respectuós silenci; no només això, sinó que al final de cada un dels actes alguns prengueren la paraula per llegir textos i poemes que havien escrit ells mateixos, i on quedava clarament de manifest el seu suport cap a les víctimes i el seu patiment injust. La manera en què ho expressaren era emotiva i sincera alhora; fins i tot, un moment donat, un dels reclusos ens va fer observar que el nombre d’espelmes que havíem col·locat en terra per recordar les dones assassinades no era de 39 (la xifra de víctimes el 25 de novembre), sinó de 40. Record que li vaig contestar que, tot i l’errada en el càlcul, dissortadament no estaríem molt a assolir i fins i tot a sobrepassar aquest nombre, i vaig aventurar que això succeiria abans d’acabar l’any.
Malauradament no vaig equivocar-me. A hores d’ara i segons dades oficials són ja 44 les dones assassinades enguany a l’Estat Espanyol per la violència masclista. En els darrers quinze dies -des del 25N, gairebé- han estat sis els casos que s’han afegit a aquest degoteig infame. Els minuts de silenci i les expressions de condemna se succeeixen amb una freqüència tant dramàtica com esfereïdora. I, malgrat tot, de tant en tant apareix alguna espurna de llum, enmig de tant dolor i tanta tragèdia inútils. Com la que el passat 2 de desembre congregà nombroses persones, companyes de treball i amics i veïnats de la dona apunyalada per la seva exparella a la sortida d’una festa a Costitx, a la barriada palmesana d’es Pil·larí. Les paraules pronunciades per Catiana Arrom, la directora del col·legi infantil on treballava la víctima, foren especialment emotives, així com la imatge projectada per les seves companyes de claustre, visiblement afectades. Una i altres li digueren que no estava sola i que estaven segures que aviat es tornarien a reunir amb ella; al seu torn, la vicepresidenta del Govern, Antònia Estarellas, afirmà que les dones havien de sentir-se segures i respectades, a més de manifestar el seu desig que no hi hagués cap més víctima.
En aquests dies en què assistim a enceses d’il·luminació nadalenca i altres manifestacions multitudinàries i festives davant la proximitat de les festes, no hi serà de més que recordem aquestes altres formes de discreta, però sentida llum, la que emana del sentiment de solidaritat envers les dones que pateixen o han patit alguna forma de violència per part de les seves parelles o companys sentimentals. Tot això, òbviament, sense perjudici de les mesures de protecció cap a les víctimes, que massa sovint -tal com ha quedat demostrat en el cas de la mestra d’es Pil·larí- esdevenen preocupantment ineficaces.
