(Continuació)
Mentrestant, les condicions urbanes del projecte s’havien complicat. El 1980 la dificultat projectual radicava en la integració d’un edifici nou de volumetria contundent vora un edifici antic emblemàtic i en una trama urbana que, encara que molt destruïda i modificada, continuava sent fràgil i problemàtica. Però a meitat dels vuitanta s’havia construït la Passarel·la del Mercat, una obra municipal desencertada, però les ciutats es fan amb els encerts i les errades dels que ens precediren i s’havia de resoldre l’entroncament d’aquell pontet amb la Vila Murada a través del solar (i l’edifici) de l’Ajuntament Nou (a la banda de l’Eixample la unió de la ciutat amb la passarel·la quedava reduïda a una simple voravia del passeig del País Valencià). La unió d’una peça deixada caure d’una manera tan poc lluïda sobre el riu Vinalopó i la Vila Murada era un tema de resolució gens fàcil que ja plantejaren els Antonis amb poca fortuna i que Julio Sagasta, finalment, resolgué elegantíssimament amb un pòrtic ample i amb una escala monumental (incomodíssima, però ben resolta, tant arquitectònicament com urbanística) que evoca una porta d’entrada a la ciutat.
Un altre tema que complicava el projecte foren les excavacions arqueològiques fetes en el solar que, com era d’esperar, portaren a la llum restes antigues d’un interès notable que, per fortuna, la Conselleria de Cultura com organisme tutelar permeté que, després de ser estudiades, foren cobertes curosament sense destruir-les (el mateix s’hauria de fer amb els banys àrabs que, deixats a l’aire, incomoden el pas per la plaça de la Fruita: la tirania de les restes arqueològiques no hauria d’hipotecar la vida d’una ciutat). Amb les troballes arqueològiques, per tant, els soterranis ja no eren possibles.
Vista aèria de l’Ajuntament Nou (1999-2004), completament aferrat a l’Ajuntament Vell. / Col. J. Sagasta
Pel que fa a les prescripcions del planejament de la zona, el Pla General del 1962 i el Pla Especial dels Voltants del Mercat preveien un dels edificis descomunals (fins a 8 plantes) que es poden veure en aquesta part del centre històric d’Elx (García Bellido deia el 1975 que eren «el resultado de la combinación de una especulación desaforada, un planeamiento equivocado y una arquitectura sin imaginación»). El Pla Especial de la Vessant d’aquest arquitecte, d’acord amb el Pla General del 1970, plantejà un tipus d’arquitectura més acord amb el recinte històric, uns passos oberts sobre la Rambla, unes cobertes inclinades i uns pòrtics que, d’haver-se construït, haurien millorat l’ús i la imatge de la Vila. Per a aquest solar mantingué la volumetria desmesurada, però va preveure una obertura sobre el riu que esdevingué l’actual escalinata. Quan ens arribà el projecte de la Caixa d’Estalvis el 1982, jo vaig redactar d’urgència una modificació d’aquest planejament, ja pensant en l’Ajuntament Nou, que tancava la plaça de la Fruita com havia estat històricament, sense derrocar absolutament res de l’Ajuntament Vell en traslladar el volum edificable a la mitgera del bestial edifici dels anys seixanta; es permetia, així, la contemplació de la major part de l’Ajuntament Vell, en especial de la façana de ponent de gran interès històric i arquitectònic amb les magnifiques reixes barroques de ferro forjat. Aquell projecte meu s’aprovà però aprofità de poc (em deixaven fer aquestes coses per a tenir-me entretingut): ni el projecte dels Antonis ni l’edifici finalment construït el tingueren en compte i quedà com una mostra més de la actitud respectuosa cap a la ciutat existent que jo plantejava.
Vista aèria de la zona cap al 1975. / INFORMACIÓN
I finalment, en el segon mandat, el dieguisme, ja deslliurat de convinences amb els neocomunistes d’Oltra, es convencé tant de l’interés de construir aquí l’Ajuntament Nou com de que tot l’edifici s’havia de destinar a oficines municipals (excloent fer-hi vivendes per a vendre, com en algun moment s’havia pensat) i ja sense més debat ni dilació, entre 1999 i 2004 es feren l’edifici i la urbanització; és el que tenen els autòcrates: que els seus projectes, bons o dolents, van endavant.
L’edifici finalment construït, a més de dotar d’ascensor l’edifici antic (un servei imprescindible), és una peça singular significativa on la volumetria, els escalonaments, la relació buits-plens, la imatge urbana, els materials emprats, etc., remeten a les magnifiques arquitectures milaneses dels anys setanta i que es pot relacionar amb les millors obres de l’arquitecte Vidal, mestre reconegut de Julio Sagasta. Potser siga, tant per la presencia urbana com per l’ús institucional, la millor peça d’arquitectura pública de nova planta feta a Elx durant dècades, segurament des de que en la postguerra es construïren les esglésies i els cinemes. Certament, tenim a Elx molts edificis escolars, sanitaris i socials d’una qualitat remarcable, però o s’integren en el teixit residencial de la ciutat sense destacar com a obres emergents (com solen fer-ho les esglésies i els edificis governamentals), o s’integren en els horts de palmeres.
G. Jaén, Proposta per a l’Ajuntament Nou (1982). / INFORMACIÓN
Ara bé, hi ha bons edificis que valoren poc el que es troben i fan tabula rasa d’allò que els ha precedit. Així, teníem coses valuoses que l’Ajuntament Nou ha arrasat. En primer lloc, la desaparició de l’ambient de l’alcaldia provinent del segle XIX o començament del XX (distribució espacial, mobiliari, elements ornamentals), incloent l’escala que arribava al Saló de Sessions; en segon lloc, la pèrdua de significat de la Llonja gòtica que ha deixat de ser la porta principal de l’edifici en situar-hi la nova i potent entrada en el cul de l’antiga Casa Consistorial; en tercer lloc, la destrucció de part de les restes del carrer de Calendura, elevat, una pervivència curiosíssima del pas de ronda sobre la muralla medieval que jo vaig reforçar el 1990 amb arcs de rajola massissa quan vam haver de substituir les bigues del Saló de l’Arxiu; en quart lloc, la desaparició de l’estupenda façana de ponent de l’Ajuntament Vell, amb quatre o cinc precioses reixes barroques de ferro forjat que en el meu projecte es mantenia vista, car la volumetria es desplaçava cap al nord, tapant completament la mitgera de l’edifici dels anys seixanta que ara ha quedat vista en les dues plantes superiors; curiosament, l’interés de mantenir l’altura de cornisa en la mitgera sud (que originà l’ocultament de les reixes) no es correspon amb la manca d’interés per mantenir l’altura de cornisa de la mitgera nord.
La plaça de la Fruita cap al 1900. A la dreta, la Cort del Justícia. / INFORMACIÓN
Considerant el que la ciutat ha guanyat i el que ha perdut, torne a mirar les fotografies d’abans i d’ara i malgrat seguir pensant que l’Ajuntament Nou és una bona arquitectura, entenc que els que no en son sensibles puguen opinar que Elx hauria guanyat si no s’hi hagués fet res, encara que les oficines municipals s’haguessen continuat dispersant (com de fet ho han fet i ho fan) per tot Elx. Però hi ha coses en la ciutat (com en la vida) que no es poden tornar arrere. Si Ruz aconsegueix desfer l’embolic del Mercat Central i si es recupera la plaça de la Fruita cobrint (amb tota la cura que calga) les molestíssimes ruïnes dels banys àrabs (uns pedrots que deixats a l’aire no tenen res a dir-nos), l’Ajuntament Nou, malgrat les pèrdues significatives que ha originat, guanyaria en sentit urbà i cívic.
Suscríbete para seguir leyendo
