Hi deu haver gent adolorida pel fracàs de l’OPA del BBVA contra el Banc de Sabadell. D’entrada els promotors, amb Carlos Torres, president de l’entitat promotora, al capdavant. També els economistes i polítics que promouen megaentitats financeres com l’única fórmula per fer front a altres que encara són més monstruoses i disposades, no només a fer negocis, sinó a controlar el món i fixar les regles d’acord amb la seva ideologia i interessos. Igualment es troben adolorits els que veien en l’operació una oportunitat per tallar la catalanitat de banc del Vallès, oblidant que el capital no entén de colors ni nacions.
Pels consumidors i clients, sembla una bona notícia. D’entrada, se suposa que una major competència les ha de permetre escollir entre una més variada oferta de productes i millors condicions pels seus dipòsits o préstecs. Tal vegada és ser massa optimistes.
La història ens recorda que els competidors són els primers interessats a posar límits a la competència. Hi hagué un temps en què es parlava dels set grans de la banca espanyola. Eren Banco Español de Crédito (Banesto), Hispano Americano, Bilbao, Vizcaya, Central, Santander i Popular. Els seus presidents es reunien periòdicament i no era només per prendre cafè. La confiança es trencà quan el 1987 el Bilbao llançà una OPA hostil contra el Banesto, molt semblant en l’oferta i les condicions a l’actual. En aquesta crisi sorgí la figura de Mario Conde, com a capdavanter de la independència de l’entitat agredida.
D’aquesta operació fallida, nasqué un procés de fusions amistoses fins que dels set inicials en quedaren dos. El 1988 es fusionaren els dos bancs del País Basc. Tres anys després s’uniren el Central i l’Hispano Americano. El 1991 l’Estat fusionà la banca pública amb el nom d’Argentaria. Tres anys després, la fallida gestió de Conde, propicià l’entrega del Banesto al Santander. El 1999, l’entitat càntabra, amb Emilio Botín al capdavant, integra el Central Hispano Americano. Uns anys després, i per deixar clar qui era el poderós, perdé els afegits del nom i es tornà a quedar com a Santander.
Per altre costat, el BBV es quedà amb Argentaria. Dels set grans privats, més els públics, només en sobreviuen dos. I les caixes, entitats financeres sense ànim de lucre, amb un àmbit d’actuació eminentment territorial. Fins que arriba la crisi del 2008 i entren en un procés de fusió en el qual les millor gestionades absorbeixen les que tenen problemes. Les operacions són tan seguides que, una dècada després, gairebé totes estan integrades a CaixaBank, que ja no és una entitat «de pensions per a la vellesa i d’estalvis», sinó un banc privat com qualsevol altre.
CaixaBank, Santander i BBVA queden com els tres grans de tot el sistema bancari amb altres entitats mitjanes, com el cas del Sabadell. Així s’arriba a l’statu quo actual, que es volia rompre amb l’OPA fallida.
En tots aquests anys, els clients hi han sortit perdent. Primer, perquè com a contribuents han pagat bona part dels errors dels gestors amb injecció directa de doblers públics –Banesto i caixes– o en forma de beneficis fiscals. Segon, perquè la pèrdua de competència els ha afectat com a consumidors. Fa estona que s’han acabat les agressives campanyes del Santander per captar passiu en mans dels rivals o les del Central Hispano amb Raffaella Carrà cantant a l’estil Marilyn Monroe. Avui, gairebé tothom ofereix el mateix i els dipositants ja no troben ni oficines per canviar de banc.
Per això, aquells que no són economistes amb mirada llarga o polítics d’ullada curta senten una certa satisfacció en veure que no arriba una nova reducció de la competència. Es podria pensar i creure que, contràriament al que passa als casinos, la banca no sempre guanya. Per prudència, cal afegir un de moment.
