M’apassionen els trens. Abans que ens convertiren en part vertebral de la meua professió, recorde el plaer de creuar la península en l’antic ‘borreguero’ de València a Atocha per Conca, en l’automotor diesel de la Renfe. I després creuar Castella de Chamartin a Lleó amb el regional. Eren els únics trens que ens deixaven pujar les bicicletes en l’aventura de cada estiu cap a la frescor del Cantàbric que vaig encetar a practicar amb el meu estimat amic Paco Tortosa allà per l’any 1998. Eren trajectes en els quals empràvem dos dies, però que gaudiem com autèntics viatgers que aprecien més la vàlua del trajecte, que arribar al destí. Tant de bo, els operadors ferroviaris donaren més facilitats als viatgers cicloturistes per cobrir llargues distàncies, com fan a Europa.
En tren viatjava sempre amb ma mare a València de menuda, amb parada obligatòria a casa Duero per menjar el bocata de calamars. I ja d’adolescent la literatura em va inocular el virus del plaer de viatjar en tren. Patricia Highsmith i Agatha Christie tingueren la culpa. Les dues escriptores em feren somniar amb viatges on el traqueteig del tren t’engrunsava cada nit. I imaginar viatges al Transiberià, a l’Orient Exprés, o el més casolà Transcantàbric, en mig de misteris per resoldre… Viatges que encara son inabastables per al meu sou de proletària.
Una carambola del destí em va conduir a escriure de trens. Vaig haver d’agafar el testimoni de Vicente Aupí (gràcies per tant i per tot!). I parlar de la planificació i la reivindicació per unes rodalies i un corredor mediterrani inexistent, que aleshores només imaginàven Josep Vicent Boira, Gregorio Martín, l’Institut Ignasi Villalonga i les planes de Levante-EMV.
Però la realitat ens va possar davant l’espill. Al segle XXI encara es pot morir en un tren a un país europeu. L’accident de Chinchilla ens va preparar per al que vindria després. A Albacete, un mercaderies va xocar amb un Talgo de passatgers amb destí Murcia el 3 de juny de 2003. L’accident va provocar 19 morts i 50 ferits. La circulació es dirigia des del lloc de comandament de València. I al diari Levante-EMV donàrem complida informació de tot el que va envoltar al sinistre.
Tres anys després, 43 persones van morir i altres 47 van resultar ferides a l’estació de Jesús de Metrovalència, pel gest tan senzill i habitual d’haver agafat un tren des de Llíria al centre de València, que mai va arribar al seu destí a Torrent. perquè va agafar una revolta limitada a 40 km/h al doble de la velocitat permesa. Les families de les víctimes del metro van haver d’esperar catorze anys per obtindre respostes polítiques i judicials honestes.
Set anys després, altre excés de velocitat, altra revolta ferròviaria desprotegida i altra desidia inversora va provocar 81 morts i 144 ferits a la revolta d’Angrois, en l’accident de l’Alvia, que tantes connexions ha tingut amb València, entre altres un dels dos condemnats, que va ser perit de l’accident del metro. La sentència està pendent dels recursos contra la sentència.
En aquest trajectes periodístics persones com ara Antoni Martí Monterde, que ens fa somniar i viatjar amb el seu llibre Memòries d’un vagó de ferrocarril. Història sentimental del corredor mediterrani, ens ha acompanyat en la tasca de reivindicar un servei ferroviari eficient, inclusiu i accesible per a tothom. També en la lluita de reivindicar la memòria de les víctimes del metro, a les quals també dedica el llibre. Gràcies per recordar-les. I per lluitar per un futur per al corredor mediterrani que serà ferroviari, inclusiu i cicloturista, o no serà.
Suscríbete para seguir leyendo
