A la porta de la Serra d’Espadà, acollits per pins, carrasques i oliveres, al poble de Suera resistim entre la natura, la cultura i l’oblit. Tot i que podríem ser molts més que els poc més de 500 habitants de l’actualitat, viure-hi es fa cada dia prou més difícil.
Després de la pandèmia, molta gent es va plantejar tornar. Alguns ho van aconseguir, però la realitat és que, sense habitatge digne ni serveis bàsics , perquè molts negocis essencials han tancat, arrelar-se és una quimera. El despoblament no es combat només amb empadronaments, sinó amb polítiques que permeten quedar-se: accés a la vivenda, feina i una vida digna. La tranquil·litat de viure a la muntanya hauria d’anar acompanyada d’una estabilitat vital: poder viure dignament, sense l’angoixa de no trobar un habitatge assequible on arrelar-se.
Perdem subvencions que podrien transformar el poble: per a comprar habitatge públic, enderrocar edificis en ruïna, crear vivenda nova o reforçar serveis administratius essencials. Mentrestant, el model turístic avança i l’habitatge habitual es converteix en segona residència o allotjament temporal.
La manca d’habitatge assequible i d’oportunitats laborals expulsa els joves, que cada vegada volen quedar-se menys. Hem perdut comerços imprescindibles per manca de suport i de relleu generacional. Calen polítiques socials valentes i eficaces. Suera no pot viure només de records ni de festes.
Encara hi som a temps, però cal voluntat real. Lluitem cada dia perquè Suera no siga només un record d’estiu.
Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Suera
