Mallorca dona l’espatlla a Algèria des de fa més de mig segle. És un error del qual ens desperta la nova ruta migratòria oberta per les màfies que trafiquen amb la desesperació dels humans. Mai hauríem d’haver-nos oblidat del Magreb. No ho hauríem fet si coneguéssim la història.
Alger està a 315 quilòmetres de Palma. Només a 287 de ses Salines. Formentera, el punt més proper al nord d’Àfrica, a poc menys de 269. D’allà venien els pirates que espantaven els mallorquins. Del port de Ciutat partí el 18 d’octubre de 1541 la fracassada expedició de Carles I que volia castigar els barbarescs. Més èxit tengué el capità Antoni Barceló a mitjan segle XVIII.
El contraban de costa a costa era habitual en el segle XIX. Ja en el XX, Joan March, Josep Garau, ambdós de Santa Margalida, l’alcudienc Antoni Ques i altres contrabandistes controlaren el tràfic il·legal de tabac des de les fàbriques d’Orà i Alger fins a les costes mallorquines. Creaven riquesa, eren admirats o almanco tolerats per la població i entorn d’ells es generà prou història i encara més llegenda. El moment més dramàtic del contraban mallorquí al nord d’Àfrica arribà amb el denominat doble crim d’Alger. Francesc Garau matà a Jaume Ramis i Bernat Sureda, dos homes d’en Verga. Prèviament, a València, havia mort assassinat Rafel Garau, germà de Francesc. Un delicte que el poble atribuí a March. Mai es pogué provar.
Algèria també fou la destinació d’una part dels illencs que fugiren de la repressió durant i després de la Guerra Incivil. El cas més conegut és els dels Norats. Ho és gràcies sobretot a les investigacions de Mateu Morro, però també a l’estupidesa del director general d’IB3, Josep Codony. Honorat Trías i el seu fill Jaume partiren cap al nord d’Àfrica el 1949, després de tretze anys amagats a Coanegra i la Comuna de Bunyola.
El juliol de 1830, els francesos colonitzaren el país nord-africà. Els balears, i molt especialment els menorquins, veren una porta oberta a la prosperitat econòmica. Només una dada de les moltes que Antoni Marimón aporta al seu estudi El sur también existe. Las relaciones migratorias entre las islas Baleares y la Argelia francesa (1830-1962). Segons estadístiques oficials franceses, el 1882 residien al país 24.970 illencs dels quals 16.000 eren de Menorca. Maonesa, el gentilici s’estenia a tots els menorquins i als balears en general, era Catalina Sintes Cardona, la mare analfabeta i molt estimada del Premi Nobel de Literatura Albert Camus.
Charles de Gaulle atorgà la independència el 1962, després d’una llarga guerra de vuit anys. Molts descendents d’illencs ja havien tornat, com el conegut empresari Damià Seguí, o traslladat la residència a la metròpoli. Comença el llarg període en el qual Mallorca ha simulat que Algèria era un país llunyà i desconegut.
Des de fa dècades hem mirat exclusivament cap el nord. D’allà ens arribaven els turistes de pell blanca i els euros i les lleis de Brussel·les. Però el sud també existeix. Ho començam a veure d’ençà que s’ha intensificat la ruta migratòria que té com a escala les illes Balears. De sobte, hem descobert aquest fenomen que ens colpeja per molts costats. El drama humà i les morts de les arriscades travessies marítimes, però també la desgràcia d’un continent sense esperança. Els canvis econòmics que representa una migració que les ultradretes rebutgen, però de la que es beneficien amplis sectors econòmics com l’agricultura, la construcció o els serveis. El canvi social, complex, però que s’haurà d’afrontar amb valentia si no es vol crear una Mallorca dividida en guetos, que en el millor dels casos es donen l’espatlla i, en el pitjor, entren en conflicte.
Ens havíem oblidat del sud, havíem deixat de costat la relació intensa i secular mantinguda entre les illes i el Magreb. Un error que cal corregir.
