Si hi ha unanimitat en el panorama internacional, és en la denúncia de la manca de respecte als drets humans en el moment actual en Gaza i en l’Afganistan. En aquest país, sota el règim talibà, s’ha produït una humiliació sistemàtica i una total falta de respecte a la dignitat humana de dones i de les xiquetes: se’ls imposen restriccions extremes, se’ls nega l’educació, se les confina a casa, se’ls impedeix treballar i fins i tot caminar en públic sense un parent masculí -una violència que alguns han qualificat com a «apartheid de gènere» i una claredat demoledora del menyspreu als drets humans bàsics. Entendre que hi ha persones que no són vistes com a subjectes de ple dret -que no poden fer ús de la seua veu o del seu cos sense permissos- és un recordatori brutal del que pot significar no respectar. I ens obliga a mirar què passa més a prop: en les nostres institucions, en les relacions acadèmiques, en entorns que creiem respectuosos però que amaguen desigualtats subtils o directes. No tanquem els ulls al que passa fora i al que passa dins de casa.
Hi ha una frase de Pedra de tartera (1985), de Maria Barbal, que fa temps que em ressona per dins com una ferida que no acaba de cicatritzar: «Jo no havia nascut per a fer mal a ningú. Però tampoc no havia nascut per a no ser ningú». Amb aquesta senzillesa devastadora, la protagonista ens recorda que, més enllà de les circumstàncies, tothom necessita ser vist, escoltat, reconegut. Tothom mereix respecte. No com a premi, sinó com a punt de partida. I, tanmateix, quantes vegades oblidem aquesta veritat bàsica? Conec de prop el món universitari i he descobert que, darrere del saber i les paraules ben dites, sovint s’hi amaga un classisme subtil, una mirada de superioritat que rebutja qui no encaixa. En la societat en general, si vens d’un altre context, si parles amb un altre accent, si t’expresses d’una manera no homologada pel cànon dominant, pots ser vist com una molèstia, com una anomalia. El respecte, aleshores, esdevé condicional. I això fa mal a les persones. Molt.
El que és més perillós, però, és la dinàmica psicològica que es genera: persones valuoses, plenes de potencial, acaben buscant el reconeixement d’aquells que les menystenen. S’esforcen a agradar als qui les ignoren, es dobleguen davant dels qui les humilien. I aquest mecanisme és una violència invisible però real, que erosiona l’autoestima i distorsiona la manera com una persona es veu a si mateixa. Hi ha qui diu que el respecte comença per un mateix, una idea que no pot acabar ací, ja que cal estendre-la en tot el nostre entorn. Si el respecte que no es practica cap als altres no és respecte, es converteix en egoisme. Perquè respectar no és tolerar des de la distància, sinó reconéixer la humanitat de l’altre encara que no pense com tu, encara que no t’agrade, encara que et qüestione o et siga incòmode. És, com deia el filòsof Emmanuel Lévinas en Totalitat i infinit: assaig sobre l’exterioritat (1961), «veure en el rostre de l’altre una crida a la responsabilitat». Tots els humans som a priori iguals, sense dependre del seu aspecte o de les seues creences. Per què ens entestem en destruir la diversitat?
I jo em pregunte: què ens passa com a societat que hem convertit la discrepància en enemistat? Per què ens costa tant conviure amb la diferència sense sentir-nos amenaçats? Per què hem normalitzat la humiliació com a forma de control, de jerarquia, de «mantenir l’ordre»? Estic convençut que el respecte no és un valor passat de moda. És, de fet, l’únic punt de partida possible per a una convivència sana, per a una societat més justa i, sobretot, per a unes relacions més humanes. Tots tenim virtuts (i defectes, és clar). Tots portem dins una història digna de ser oïda. Tots mereixem, si més no, no ser ningú. Potser començar per escoltar de veritat -sense prejudicis ni pressa- és l’acte més revolucionari que podem fer avui: aquesta és la base del respecte.
Suscríbete para seguir leyendo
