Fa temps que vinc pensant que caldria fer una bona novel·la valenciana. Algun lletraferit dels hauria d’escriure-la i, amb una mica de sort, podria ser premiada en algun certamen local i esdevenir una espècie de text iniciàtic per a tot un poble que es veuria secretament identificat amb aquella epopeia lingüística -perquè, evidentment, la cosa haurà d’anar de llengua- i aconseguiríem la més altra quota d’autogovern mai no somniada i, qui sap si, també, fins i tot, una independència inaudita que seria concedida -no guanyada ni guerrejada ni fruit de cap enfrontament polític o social- i dictada des de la villa y corte, pels motius que sabrem després.
Aquesta novel·la a què em referesc i que, si no m’erre, ja l’he demanada en algun altre paperet com aquest, l’hauria pogut escriure el tristament desaparegut Josep Palàcios, tot fent servir aquells personatges seus, entre surrealistes i impossibles que tant li agradaven. Això, però, ja no podrà ser. De manera que haurem d’esperar algú que, fill d’una nova generació d’escriptors criats entre polèmiques lingüístiques i batalles d’accents i entonacions, nodrit per diccionaris on es pot trobar de tot i navegant entre diverses normatives que completaran periòdicament la cerimònia de la confusió propiciada per erudits de carrer -que no de poble!- obsessionats per trobar la pedra filosofal d’una cadira acadèmica sense, de vegades, ni saber fer la lletra o amb un canut -una mostra, aquesta metàfora, de com som d’afectes a les lletres els valencians-, dic que algun escriptor d’aquests farà, finalment, aquest llibre èpic.
Mostrarà, el fantàstic autor de novel·les encara no trobat, tot un país que viurà de «ço que altres no tasten», citant March, Martorell, Roig i Corella a cada hora, perquè seran les lectures que faran els seus habitants des de preescolar. Mostrarà, també, l’esport nacional, que no serà el futbol ni la pilota valenciana, sinó l’accentuació de mots per votació popular en grans estadis.
Explicarà, també, les gestes prodigioses de personatges il·luminats que amb periodicitat variable s’encarregaran de dirigir les masses amb bona intenció, potser, però que sempre col·laboraran a una autodestrucció tràgica. I, finalment, retratarà tan bé una societat tan erudita i insuportable que la resta de l’Estat ens expulsarà, plens de vergonya, perquè se sentiran malament en veure els turments aplicats durant segles a tots els habitants de ‘Madriz’, ‘Cai’ i ‘Graná’.
En el final de la novel·la, suggeresc la creació d’una Conselleria de Fonemes Exteriors, on algun valencià que de jove haja predicat els Països Innombrables i de vell predique la Bíblia -per exemple- puga, també, llançar propostes fantàstiques de retolacions de carreteres pertot arreu de la Península Ibèrica. Aquest càrrec, òbviament, es trobarà remunerat i es podrà exercir online per a més comoditat, i impulsarà l’adopció arbitrària de l’accent circumflex, que serà dictaminat de tradició mossàrab. En fi, ja m’he divertit.
