Música de paraules.
Aquest món en què es multipliquen com epidèmies les ideologies ultradretanes que no estimen la llum sinó l’obscurantisme, aquest obscurantisme que ens vol submergir en la barbàrie, la ignorància i la confusió, que fa el joc als necrocapitalismes que ens necessiten consumistes i insensibles, robotitzats i ben manejables per sucar-nos i explotar-nos a voler, aquest món necessita com el pa de cada dia la veu dels poetes, una eina humanal que augmenta la percepció i el pensament, que ens fa més savis i més igualitaris, més fraternals, més lliures i més feliços.
El crit dels poetes és fort, tendre, real, lluitador i va a favor de la supervivència dels humans i no-humans, del Planeta sencer en aquest temps d’emergències: POESIA ÉS VIDA!
Sentir el món.
No he inventat aquest món, l’he sentit. Charles Reznikoff. Cal insistir, fort i no et moguis, que la poesia ens forneix d’una espècie de memòria perduda de nosaltres mateixos, de la nostra condició de terrícoles, de terrestres, ara que hem entrat en una era novella en què hem d’aprehendre el sistema fràgil i complex pel qual els fenòmens vius modifiquen la Terra fins a la seva possible destrucció. I nosaltres, convertits en botxins.
La poesia és una afirmació, literalment i en tots els sentits, de les llibertats humanes. Vivim en el començament d’un «nou ordre mundial» en què les tiranies de tota casta i en tots els llocs del món es multipliquen a les totes com patologies infeccioses, en què les poderoses forces econòmiques imposen amb estratègies perverses els seus mundialitzats esclavatges, en què 62 guerres, especialment la d’Ucraïna i la de Palestina, amb tota la destrucció, el dolor i la mort que duen, senyoregen arreu arreu, en què els Estats —amb la sacrosanta coartada de la lluita contra el terrorisme— escapcen, retallen, escurcen i arriben a eliminar les llibertats. Per aquí és per on anam quan col·locam la poesia com a sinònim transparent de la llibertat.
Què hi pinta la poesia en un món que va cap a l’homogeneïtzació dels individus, cap a la castració, l’ablació i la destrucció del cervell humà? Quin paper pot fer la poesia en unes societats que adoren l’ídol d’or i estan travessades per correnties mortíferes de les quals les plagues dels feminicidis, de la violència contra els humans LGTBIQ+, amb lliures orientacions sexuals, de l’oblit dels milions de migrants en condicions difícils o ofegats en el mar són exemples significatius de la injustícia, la desigualtat i el dolor? Aquests interrogants creen respostes i debats que ens mostren la vitalitat i la força dels mots dels poetes per encarar-se als problemes més humans i urgents del nostre temps. La poesia i els poetes són llumenerets blaus dins les fosques que són l’aire del mal d’aquest temps. Encendre mots sonors de llums, bengales verbals de salvament, construir escales de socors per escapar de la desesperació, fer de la poesia lletres dites en veu alta de neó, d’arc voltaic, que il·luminin tants de cors perduts enmig de la foscor com hi ha pertot, és l’objectiu d’un conjunt d’individus que fan fruitar les llavors de la paraula.
Fragments d’un diari personal.
He de dir que des de ben jovenet sempre vaig tenir molta de llegiguera. Dominaven, abans dels deu anys, els tebeos (El capitán Trueno, Hazañas bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, Sissí), les novel·les negres, de l’oest i d’aventures (Agatha Christie, Marcial Lafuente Estefanía, El Zorro, Verne, les biografies de la col·lecció d’Araluce) i les delicioses Rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó recopilades per Antoni Maria Alcover. Després, en l’adolescència, em vaig aficionar a les novel·les fortes que calia que pescàs mitjançant mangarrufes amb les claus que tancaven les vitrines amb llibres que mumare no em deixava llegir. Així vaig devorar El amante de Lady Chatterley de D. H. Lawrence, publicada per l’Editorial Andina de Buenos Aires, que entre sexe i orgasmes fou una fita de la meva educació sexual. També Lo que el viento se llevó de Margaret Mitchell, publicada per l’Editorial Aymà de Barcelona, m’excità moltes vegades, quan es besaven Escarlata i Rhett. I Bonjour tristesse de Françoise Sagan, publicada per l’Éditeur Julliard de París, que també fou una font d’orgasmes. Novel·les com El doctor Jivago de Pasternak, publicada per l’editorial Noguer, i Aloma de Mercè Rodoreda em feren entrar en la bona literatura per la porta gran. Sempre va ser un enigma com mumare en l’època de la dictadura havia pogut trobar aquelles edicions dels anys trenta als cinquanta que estaven prohibides, especialment les catalanes. I aquí vull recordar un llibre, Qüestionari sobre història de Catalunya, publicat per Francesc Altés el 1919, on per primera vegada en la vida vaig descobrir, a la lliçó 44, un concepte que esdevindria essencial fins ara: Països Catalans. El títol del text era: «Les institucions dels Països Catalans sota els tres primers reis de la dinastia castellana», i parlava, a més a més de les dinasties, del poder de la Generalitat i de l’organització social a Mallorca i a València. Aquests Països Catalans eren d’abans del descobriment d’Amèrica. Vaig quedar convulsat per sempre. Des de llavors som un lluitador pels Països Catalans, la seva llengua i la seva cultura. I així arrib a nous llibres prohibits que a catorze anys foren uns dels meus plaers transgressors. Tot va començar perquè la meva professora de Literatura del Col·legi Ramon Llull de Manacor, Donya Joana, em va nomenar bibliotecari. I d’aquesta manera vaig poder tenir la possibilitat d’entrar en la petita, però per a mi immensa, biblioteca del centre, on hi havia molts de llibres d’època i una part d’infern de llibres, especialment llibres vells, que també estaven tancats amb pany i clau. Sé que aquest infern va ser un motiu de lectura fort. No en record tots els títols. Només me n’ha quedat gravat un, que era a l’Índex de llibres prohibits de l’Església catòlica i, si el llegies, quedaves excomunicat cop en sec. Això m’impressionà molt. Era La agonía del cristianismo de Miguel de Unamuno, de l’Editorial Austral. Sé que em va costar molt enviar-me aquelles pàgines abstruses i males de rosegar. No en vaig entendre res. I resultà una de les grans decepcions de la meva vida. Així mateix, me’n vaig confessar, perquè tenia la consciència d’haver fet un terrible pecat mortal. I estava excomunicat.
Suscríbete para seguir leyendo
