Sit tibi terra levis és la locució llatina per a un comiat poètic, usat encara ara, al difunt al qui enterrem. Que la terra et sigui lleu, no és, però, la que pren protagonisme al llibre d’Aina Riera Serra. Tota la terra no omplirà mai aquest buit és una narració a manera de nouvelle, mereixedora del Premi Baltasar Porcel de Novel·la Curta 2024 que atorga l’Ajuntament d’Andratx.
No és una novel·la de lectura fàcil, perquè, com diu Marcos Augusto al pròleg, «allarga la mà a la dimensió lírica i a l’experimentalisme». No és un poema, malgrat que, de nou Augusto, ens diu que «beu de l’arquitectura del poema», perquè és una prosa molt poètica i juga amb la metàfora com ens té més acostumats la poesia.
És un llibre sobre moltes coses: l’escriptura, la mort, la cerca de l’autor (més a la manera de Pirandello que de Foucault), l’adaptació o el deixar-se dur… hi ha un record –és veritat, Augusto– al Mortal y rosa de Francisco Umbral en què s’acomiadava del seu fill. Aquí hi ha un accident de carretera, a manera d’anècdota, i diversos morts; qualcun només intuït en metàfora.
Perquè Aina Riera, el que ha fet en aquesta obra que de tot d’una sembla narrativa, però resulta que és reflexiva, i després d’un inici difícil, ens va situant i capficant al seu món literari on el que prima, tal volta, sigui el joc de l’autor com a narrador no acceptat pels seus personatges: tenim en Marc com a narrador, na Maria i en Xavi amb el record traumàtic de na Cati, i els Menjaterra. Na Maria i en Xavi seran els que tenen la paraula activa per a manifestar el desacord amb l’escriptura del seu narrador. I els Menjaterra serà el gruix metafòric en què tot entri en qüestionament. L’acceptació o la validació social com a manera de viure. Tot és un plantejament de l’existència.
Per entendre la postura dels Menjaterra, que juguen un paper de posicionament social, en Xavi ens dirà, quan manifesta que s’ha desposseït del que escrigui en Marc d’ell: «ja no em farà menjar més terra». La terra com el no-res on habitam; la terra com allò que aconsegueix complir el desig de «ser lleu», que no arriba a tapar la sepultura, de qui?
Quins i quants són els morts? Qui l’autor? «Viure immers en l’omnipotència del pensament» és el que fa en Xavi, en aquell laberint de dolor que potser és la vida. La suposada solidesa de na Maria enfront de la feblesa d’en Xavi. I el narrador, aquell Marc que manifesta la sobrecàrrega i vol viure de l’escriptura, que tot ho «qüestiona, perquè allò que s’escriu crea realitat, però alhora endevina tota la nostra mort».
En mans de quin autor som? Diu na Maria: «mentre en Marc escriu, sent com la seva tinta és com la meva sang. No veig els límits que ens separen. La bardissa. Aquesta és una festa del desconcert».
Suscríbete para seguir leyendo
