Ja es coneixen els microrelats guanyadors de la setena edició del Concurs Literari d’Idò!. Els dos guanyadors, un per cada categoria, han estat premiats amb un lot d’entrades de cinema i un viatge amb Baleària, respectivament. Des d’Idò!, volem donar les gràcies a tots els participants per la seva dedicació i els encoratgem a seguir participant en les pròximes edicions del concurs.
Guanyadora categoria A (Infantil i juvenil): Recerca de la millor sensació
La millor sensació, el moment que desitjam que els estimats visquin i el qual s’espera, de part de la societat, que no desitgem just el contrari, als adversaris.
Inescrutable, és la paraula en descripció de la sensació. És curiós com dedicam la vida, a donar explicacions lògiques al que ens envolta, a aconseguir la plenitud.
Es pot pensar que aquesta es crea, que consisteix a arribar a la meta. També, es pot pensar que té major importància la fe, l’espera cap al destí, cap a la plenitud.
És l’instant que s’escapa de la lògica, el que ens fa demanar, si realment arribarem a aconseguir la felicitat, la que sembla tan distant.
És estiu, arribes a casa després de dinar, amb la calor pesant sobre el cos, a més d’un fort xubec, i l’única tasca que tens pendent és descalçar-te, llevar-te el capell i tirar-te al llit. Tens una remodelació de l’habitació i et trobes aquell record llunyà al fons de moble, recordant aquell any, aquell lloc, aquell moment, aquella sensació.
Tal vegada, la nostàlgia és la millor sensació, amb la seva dolçor i amargor.
O tal vegada no, pensa-ho com que l’ara, és l’avanç del després.
Gloria Sánchez
Lloc: Palma
Edat: 16 anys
Guanyadora categoria B (Adults): Potser m’arribi a trobar
Després de dinar, la somnolència la va envair com una marea lenta i inevitable. El xubec pesa a les parpelles, no era només cansament: era la certesa que el temps es desfeia, la digestió no era només d’aliments, sinó d’hores, de dies sencers engolits sense adonar-se’n.
Es va mirar al mirall i es va trobar aliena. Feia anys que no es reconeixia del tot. Era ella? O una carcassa? Va obrir la prestatgeria i va agafar el vell capell de feltre del seu avi. Se’l va col·locar i, per un moment, va sentir-se una altra persona. O potser, una versió més autèntica d’ella mateixa. Un intent desesperat d’habitar una identitat més estable, més real.
Però el capell no feia miracles. Es va treure la roba i es va quedar en calces, mirant-se de nou al mirall. Si es despullava de tot, de les expectatives, dels rols, de les mentides que s’havia explicat a si mateixa… quedava alguna cosa? O només restava la pell, un cos que envelleix, un reflex que algun dia desapareixerà?
Va tancar els ulls; una idea li va travessar la ment com un llampec: i si l’autèntica llibertat no era trobar-se, sinó deixar de buscar-se?
Iana Martín Martorell
Lloc: Sineu
Edat: 27 anys
Finalista categoria A (Infantil i juvenil): El pes de la tarda
En Pere s’estirà a l’ombra d’una alzina, el cos pesant i els ulls mig clucs. Havia dinat massa, i l’envaïa amb la força d’un xubec ineludible. El seu capell de palla, mal posat, li tapava mitja cara mentre sentia el cant d’algun ocell perdut entre les branques.
A uns metres, la Maria recollia la roba estesa, amb la brisa de la tarda fent voleiar els llençols. Entre ells, un parell de calces dansaven amb desimboltura. La Maria va notar la mirada de Pere, massa fixada en aquells detalls que no tocaven.
—Què mires, somiador? Si estàs despert per tafanejar, també ho estàs per fer feina!
Pere va somriure de mig costat, però no es va moure. La tarda era massa dolça per trencar-la amb obligacions. Al capdavall, pensà, fins i tot la Maria ho sabia.
Lucía Delgado
Lloc: Palma
Edat: 17 anys
Finalista categoria B (Adults): Insolent i inoportú
Aquell horabaixa Hermes estava fart. Fart de la seva feina, fart dels déus i, especialment, estava fart de no haver pogut becar després de dinar, quan li havia entrat el xubec. Clarament, estava cansat perquè no havia dormit i perquè ser el missatger de les divinitats és una tasca complicada. Els déus són fastigosos i xafarders. Sempre volen saber tot allò que succeeix a l’Olimp i més enllà dels límits de la seva llar. A més, ho volen immediatament. Els olímpics pateixen, com els humans, d’una necessitat angoixant de tenir les coses en el mateix moment el qual han pensat que les han de posseir.
El pobre Hermes és l’encarregat de complir els imperiosos desitjos dels seus companys. Normalment, acostumat a les peticions rares i aleatòries dels déus, mai no es queixava. Feia la seva feina amb la rapidesa i la diligència que tant el caracteritzava (malgrat la seva malaurada fama de mentider i lladre). Però aquell dia, dominat per l’enuig de no haver pogut combatre el xubec, va agafar el seu capell alat i va marxar de l’Olimp. Hermes es va acomiadar del déu que havia interromput la seva necessària becada i li va dir «ja et diré coses».
Marta Bover Expósito
Lloc: Mallorca
Edat: 18 anys
