Turistes camí a la Seu / B. Ramon
Passa sovint que els forans ens descriuen molt millor que nosaltres mateixos, tant des d’una perspectiva individual com col·lectiva. De fet, resultarà més fàcil que un estranger interessat i perspicaç descobreixi i assenyali les nostres qualitats, els nostres vicis i les nostres virtuts, perquè, en fer-ho, no tindrà els condicionants de tot tipus que a nosaltres ens han marcat. És a dir, ho podrà fer, això de caracteritzar-nos, a partir d’una apreciació prou més lliure i neutral que no la nostra. Com a poble, Mallorca ha patit i pateix, d’ençà de tres segles llargs, un procés de despersonalització tan accentuat, tan virulent, que ens costa força, als mallorquins, rastrejar en el nostre passat i descobrir què érem i què hem perdut pel camí, que ha estat molt i molt valuós, certament.
De manera que la visió externa sobre el nostre ésser col·lectiu té aquesta qualitat d’una major equanimitat, de ser capaç de posar-nos amb nitidesa al davant mateix d’una realitat menystinguda, deformada o ignorada. Menysteniment, deformació o ignorància, cal insistir-hi, propiciats per segles de domini colonial —malgrat que la paraula colònia provoqui un terratrèmol en el pensament oficial— que, sens dubte, han fet forat en el sentiment identitari mallorquí. Pot ser que, per materialitzar la idea aquesta de la visió reveladora quan té un origen forà, sigui oportú relatar una vivència real. L’explica, amb paraules seves, per donar-nos d’una manera directa la clau de volta d’això que es pretén posar en relleu, un dels protagonistes de la història. Anem per feina.
A primera hora del matí d’un dia net i clar del darrer hivern el nostre relator sortia de Ca n’Alcover —al carrer de Sant Alonso, a Palma—, domicili social de l’Obra Cultural Balear, quan un matrimoni italià d’una certa edat se li adreçà per demanar-li indicacions per arribar a la Catedral. L’advertiren que eren a Mallorca des de la nit anterior i que els havien recomanat vivament la visita a la Seu, una joia gòtica, els havien dit. Era senzill, des d’allà, poder informar els amables italians —Enrico i Daniela, li precisaren— que en direcció a ponent toparien, de ben segur, amb la Catedral, però a l’interpel·lat li sorgí com una mena de vocació tardana de guia turístic i decidí que els acompanyaria, sol·lícit, en el trajecte. De pas, pensà, els remarcaria allò de destacable que sorgís pel camí. [Grazie mille, signore. Prego, un piacere].
Per cert, aquest casal d’on m’han vist sortir —començà el guia accidental— és la casa on va viure el gran poeta i assagista mallorquí Joan Alcover (1854-1926), autor de poemes memorables, un dels quals —La balanguera, musicat pel músic català Amadeu Vives— constituí, passats els anys, l’himne oficial de Mallorca. I si m’acompanyen fins al jardí podran llegir el poema La relíquia, en què el poeta entonà un cant nostàlgic embolcallat d’una pena insuperable per la tràgica pèrdua de gairebé tots els seus éssers estimats. [Bello, bellissimo, mussità Enrico quan conclogué la lectura del poema amb un lleu ajut, Non è vero, Daniella? Bellissimo, veramente, e triste]. Encara els afegí que Pau Alcover de Haro, l’únic fill del poeta que el sobrevisqué, llegà aquesta casa a l’Obra Cultural Balear, entitat que es dedica a la promoció i defensa de la llengua catalana. Lingua catalana? Sí, la llengua històrica de Mallorca, la mateixa en què es va escriure el poema que just ara vostès acaben de llegir.
El camí fins a la Seu, de fet, encara no havia començat. La intenció del guia era desviar-se del trajecte més directe per poder dedicar una mirada a alguns dels punts de més interès. [Podem, si els sembla bé, recular un poc per admirar de lluny el neogòtic del Seminari Vell; de tornada, veuran el barroc del portal de l’església de Monti-sion i, pel carrer del Vent, tornarem al camí que toca; més avall, a l’esquerra, només un breu aguait al convent de Santa Clara; a l’edifici de la dreta de més enllà nasqué i visqué la poetessa Maria Antònia Salvà, hi tenen la placa que ho diu…].
Al barri antic de Palma encara es pot sentir el silenci, percebre la llum tènue que s’escola entre les teulades i gaudir d’instants de solitud. Però aquell era un dia apte per a la conversa, que sorgí de forma natural del passeig. Amb interlocutors italians s’imposava esmentar la Divina Comèdia i la magnífica edició bilingüe italià-català traduïda pel valencià Joan F. Mira. [A la dreta, ens desviarem vers el carrer de l’Estudi General, el tros de carrer, a parer dels entesos, més bell de Palma]. Parlar de Ramon Llull també era obligat; era obligat al·ludir al seu poliglotisme, a la seva universalitat catalana-mallorquina (o al revés), i a la ingent producció filosòfica, científica, religiosa i literària expressada en bona part en català.
En avançar finalment pel carrer de Sant Bernat, el guia accidental els explica, a Enrico i Daniela, que aquell carrer tenia dues característiques destacades. La segona era que ens abocava a la visió del mar, a la Mediterrània plena a vessar de claror, d’intercanvis, d’història i de vida; la primera, que en el número 5 visqué i treballà fins a l’extenuació Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862-Palma, 1932), degà de la Seu, home insigne, un dels grans patriarques de la llengua catalana, salvador dels nostres mots i transcriptor de les nostres rondalles, ideòleg i iniciador del diccionari que amb el temps s’anomenà Alcover-Moll (DCVB). Aquí tenen, els digué, la placa que li dedicà, en recordança, el Capítol Catedralici. Al fons, ja ha quedat dit, el mar lluminós emmarcat com si fos una pintura; a l’esquerra el Palau del Bisbe, i a la dreta, la Catedral a tocar.
Just al portal del Mirador la visita s’havia de donar per acabada, bàsicament perquè l’objectiu principal —arribar a la Seu— s’havia aconseguit. Encara el relator els assenyalà tots els poders que es podien divisar o intuir des d’aquella talaia de privilegi. Al lluny, cap a ponent, el poder militar representat pel Castell de Bellver; a la dreta, el Palau de l’Almudaina, on residí el poder dels reis de Mallorca; a la nostra esquena i a l’esquerra, el poder eclesiàstic, allà baix, no es veu però hi és —hi vagin, a veure-la, perquè paga la pena— el poder econòmic dels comerciants que edificaren l’esplèndid gòtic de la Llotja. I per descomptat, davant, el mar ample, sinònim de llibertat i d’horitzons.
Havia arribat l’hora dels comiats. Els arrivederci ja havien sortit de totes les boques, però era evident —el seu posat el delatava— que Enrico tenia dubtes, i no eren menors. Amb una senyal de la mà indicà al relator que encara necessitava una explicació suplementària que evidencià —tornem al principi— que la seva percepció de la nostra realitat tenia la finesa i la visió de llarg abast que a nosaltres, els mallorquins, a voltes ens mancava.
—Un attimo, prego —digué Enrico—. Mallorca è la Spagna?
La pregunta era profunda, de les que l’encerten de ple, i la resposta requerí una reflexió meditada del relator.
—Sì, Mallorca è la Spagna —respongué—, ma per forza.
—Ho capito.
