A la esquerra, el antic ajuntament del Raval de Sant Joan (Foto: Andreu Castillejos, 1976, en: Gaspar JAÉN I URBAN, La Vila i el Raval d’Elx, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1999); a la dreta, Museu d’Art Contemporani d’Elx, en una imatge actual. / Andreu Castillejos / Áxel Álvarez
Des de fa dos segles el pensament conservador (o, si més no, les actituds i positures conservadores, socialment i políticament parlant) s’ha mostrat enemic de tot senyal de modernitat. A l’Estat espanyol només durant unes dècades (del final dels anys 1950 als primers anys 1970) alguns estrats del franquisme formats per pensadors falangistes, sindicalistes i propagandistes catòlics (minoritaris, però amb un ample marge de maniobra gràcies a l’empara «permissiva», encara que relativa, del Caudillo) optà d’una forma decidida, compromesa i exportable per una modernitat radical en l’art, amb la qual cosa es pretenia rentar la cara de la dictadura davant d’un públic selecte internacional, minoritari però influent.
Pintors, escultors i arquitectes com ara Tàpies, Millares, Serrano, Oteiza, Oiza, del Amo i moltíssims d’altres produïren la seua obra gràcies, en gran part, a la protecció i el recolzament d’una part de la intelligentsia del règim que s’enfrontà decididament als retrògrads que havien controlat l’art oficial durant la immediata postguerra. Així, es fundà a Madrid un Museo Nacional de Arte Contemporáneo (1951) que, malgrat l’erràtica trajectòria de moltes dècades, originà l’inqüestionable Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, establert i consolidat pels governs socialistes ja en l’etapa democràtica (1984); i a València es constituí el no menys esplèndid Institut Valencià d’Art Modern (1985), producte de la «densitat mental» i l’espenta política del crític i historiador de l’art Tomàs Llorens; i a Alacant, gràcies a la generositat d’Eusebi Sempere, s’obrí el Museu de La Asegurada (1978), actual Museu d’Art Contemporani d’Alacant.
El Museu d’Art Contemporani d’Elx era un fill menor i perifèric d’aquella poderosa espenta moderna promoguda per alguns «caps clars» del règim de Franco en connivència amistosa amb molts antifranquistes, d’igual manera que els pintors agrupats sota l’afortunat nom de Grup d’Elx foren germans menors d’aquella plèiade de pintors, escultors i arquitectes espanyols que van obtenir renom internacional als anys seixanta. Aquest fou el brou de cultiu històric i artístic on s’originà el nostre museu.
Tanmateix, mentre que a nivell estatal és innegable a hores d’ara la presència de l’art contemporani a institucions museístiques públiques i privades, col·leccions particulars i mercat artístic, no sols a les grans ciutats sinó també a poblacions menudes, a Elx, aquell Museu d’Art Contemporani ha tingut mala fortuna des de que va nàixer, tant en el contingut com en el continent. L’edifici escollit (totalment a l’atzar) fou l’antic ajuntament del Raval de Sant Joan, una peça arquitectònica de pedra picada, petita i humil però que conservava les característiques de l’arquitectura monumental, domèstica i pobletana d’Elx i de molts altres pobles de la contrada. Tanmateix, un desafortunat projecte «de reforma i ampliació» desfigurà aquell petit joiell de l’arquitectura il·licitana, teòricament protegit des del 1974 gràcies a un pla urbanístic municipal redactat per Javier García Bellido i promogut (amb poca convicció, tot s’ha de dir) per l’alcalde Vicente Quiles Fuentes.
El resultat de la potineria fou un immoble lleig, problemàtic i enganyós amb el qual l’Ajuntament no sabia ben bé que fer i que, finalment, serví per allotjar el Museu d’Art Contemporani de la ciutat: un nom grandiloqüent que amagava la manca de convenciment, la mala gana, la manca d’inversions i la nul·la preocupació per la gestió, la conservació i la difusió de les obres d’art que emmagatzemava (no cal ni parlar-ne de l’organització d’exposicions temporals).
Pel que fa a la col·lecció, gràcies a l’anomenada que obtingué el Grup d’Elx i l’espenta que hem assenyalat adés d’un sector significatiu del règim i dels primers governs socialistes a favor de la modernitat artística, es va poder aconseguir la cessió temporal (hi hagué ben poca o cap compra de peces) d’algunes obres significatives d’alguns pintors i escultors importants actius entre els anys seixanta i vuitanta, tots ells relacionats amb el Grup d’Elx. El resultat fou un conjunt menor però estimable, sobretot per a una ciutat com Elx, ben poc amant del món de l’art i de la cultura; un conjunt, per cert, del qual en aquests moments no se sap ben bé, segons sembla, ni el que queda, ni on, ni en quin estat es troba.
Tot plegat, el resultat final fou un museu d’un cert interès però poc o gens visitat, gens cuidat, gens valorat, que no semblava importar a ningú, ni als socis fundadors, ni a la població, ni als centres educatius de la localitat ni al mateix Ajuntament: un exemple més de l’erràtica política cultural oficial tradicional a Elx.
Per això quan Biel Sansano retreia a la Corporació municipal fa unes setmanes des d’aquest diari, el tancament sine die del Museu d’Art Contemporani d’Elx em semblà que tornava a ser, una vegada més, «la veu que clama en el desert» (Isaïes 40:3-5; Joan 1:23). Perquè la dreta extrema que hi ha instal·lada a la Casa Consistorial, en bona part forastera i desarrelada, com els franquistes matussers dels anys quaranta o els absolutistes del segle XIX, menysprea tot allò que tinga flaire de modernitat. Tant de bo m’enganye, però no crec que els membres de l’actual Corporació municipal es gasten ni un cèntim en res que siga actual, modern i equiparable al que fan molts pobles cultes d’arreu Europa: es troben massa ocupats en invertir, entre altres desficacis, en «farolas isabelino-fernandinas, ángeles trompeteros gigantes, flores ornamentales de colorines varios, desayunos opíparos, caprichos lumínicos a la andaluza, banderolas celestiales jubilares y belenes salzillesco-napolitanos», segons l’inventari clement que uns dies arrere feia Gaspar Macià en aquest diari. Per a ells, com per als ideòlegs artístics de la immediata postguerra, aquests bunyols no sols són art, sino que són l’ art de debò, «eterno, de ahora y de siempre».
 s’ha mostrat enemic de tot senyal de modernitat. A l’Estat espanyol només durant unes dècades (del final dels anys 1950 als primers anys 1970) alguns estrats del franquisme formats per pensadors falangistes, sindicalistes i propagandistes catòlics (minoritaris, però amb){kind=link}