El Guernika / EP
Som molts els incauts que pensam que tan sols la cultura pot salvar la humanitat. Que, gràcies al coneixement de diferents civilitzacions, podem admirar pobles distints i distants i als seus individus. Tan valuós és un artista de la selva africana com el del París dels anys de la bohèmia, retratada per Giacomo Puccini. Que l’estudi de la història ens fa entendre que la guerra és la pitjor de les solucions i que l’odi només genera més odi. Que ningú pot escoltar la novena de Beethoven i sortir del teatre amb ganes d’assassinar al veïnat.
El dutbe i l’angoixa ens turmenten en recordar la història d’aquell quartet de músics que actuà pels oficials d’un camp de concentració de l’Alemanya nazi. Després d’interpretar la celestial música de Johann Sebastian Bach, foren informats de què l’endemà estava previst matar a un grup de jueus. Entusiasmats, sol·licitaren participar en l’escamot d’afusellament. Desig que les fou atorgat. I també es pot recordar que, en distints graus, Herbert Von Karajan i Richard Strauss col·laboraren amb el règim criminal d’Adolf Hitler.
En contemplar La decapitació de Sant Joan a la catedral de Malta, cal imaginar que qui ha reflectit amb mestratge tanta crueltat, forçosament ha d’abominar del crim. Resulta que Caravaggio, l’autor, fou un assassí que es refugià a l’illa Mediterrània fugint de la justícia romana, que l’havia condemnat a mort després de mutilar un home en una brega.
El Gernika de Pablo Picasso m’impactà la primera vegada que el vaig veure al Casón del Buen Retiro de Madrid. M’ha produït un efecte semblant cada vegada que he entrat a la gran sala del Reina Sofía on actualment s’exposa. El crit de dolor de la mare que plora el fill, el cavall que agonitza, la mà que engrapa l’espasa trencada… Tot fa pensar que l’autor quedà vacunat contra tota mena de violència. Idò no, l’artista malagueny fou cruel amb les dones que l’envoltaren i amb els seus fills, fins al punt que dues d’elles se suïcidaren. També Paulo, un dels descendents.
Hi ha poques obres del segle XX que transpirin tanta emoció i dolor com Adiós Nonino, obra que Astor Piazzolla dedicà al seu pare poc després de la seva mort. Com és possible que l’argentí fos un personatge tan insensible i cruel en la seva vida privada. «Damunt l’escenari era Jesucrist; en baixar, un fill de puta», contà un dels seus representants que admirava la seva música i abominava de la persona. El compositor que revolucionà el tango fins a fer-lo entrar a les sales de concert declarà que a l’Argentina «li mancà un Pinochet».
Quan vaig veure al Quai d’Orsay l’escultura L’edat madura, de Camille Claudel, desconeixia la història que té al darrere. La de la dona vexada per August Rodin, el seu mestre i amant. La de l’alumne a la qual el professor robà part de la seva obra i no deixà créixer perquè no volia que ningú li fes ombra. La de la jove que embogí i passà trenta anys a un manicomi.
Es podria escriure un llibre de cinc mil pàgines amb exemples que, aparentment desmentirien la hipòtesi que la cultura, el coneixement, l’educació, ens salven. Michel de Montaigne tenia escrita al seu estudi una frase de l’Eclesiastès: «Déu atorga a l’home l’afany de conèixer perquè li servesqui de turment». I, malgrat tot, és l’única via possible per avançar cap a una vida millor individual i col·lectiva. Sense cultura no hi ha esperança.
