«He tingut un somni». No és que m’hagi inventat aquesta frase que podem considerar vulgar per ús i abús que n’hem fet d’ella, circula de temps immemorials, des dels presocràtics fins a l’actualitat, després d’haver passat per Martin Luther King, i que, finalment, ha arribat a mi. Tots somiem, és una funció necessària per al nostre organisme, una mena de descàrrega del nostre subconscient, un alliberament de totes les tensions viscudes durant el dia. Alguns d’aquests somnis els recordem, altres els oblidem immediatament o, perquè són irrellevants o simplement perquè quan ens desvetllem, fugen sense més ni més. I a vegades somiem desperts, malauradament, cada vegada menys. Ahir vaig somiar que els polítics realment feien política compromesa i es preocupaven sincerament i honestament pel benestar de la ciutadania i deixaven de banda tota qüestió tendenciosa i sectària, perquè quan la justificació és ideològica desapareix l’empatia i el sentiment de compassió. El «tu més» regira l’estómac, tufeja i no soluciona cap problema, més aviat crea més desavinences i, mentre això passa, la ciutadania pateix i es desespera. El remei és sempre allà al davant, hom el pot tocar, però sovint resulta inabastable per la manca d’acord i compromís. Ara les paraules se les enduu el vent, potser sempre se les ha endut el vent, ja no tenen cap mena de força, àdhuc de validesa si no és davant notari. Ja no hi ha retòrica, ja no existeix l’art de parlar bé, ara tan sols es tracta de vèncer i abatre l’adversari i no de convèncer-lo, s’ha perdut la temperança. Allò que campa en la política és l’adquisició de poder —com més, millor—, és lluita per posseir un escó i una vegada aconseguit, toca descansar i fer «política de butaca» o «política de despatx». Quan estic en el parlament, sovint penso que fantàstic seria la política si no hi hagués polítics, tan sols la inquietud que mou als éssers humans a dir que això val la pena. L’heroisme existeix, a pesar de tot. És un pensament molt semblant al d’Emil Cioran, però ell ho va aplicar a la religió, és a dir, «que fantàstic seria la religió si no hi hagués creients». Vull que la mort em trobi plantant les meves cols, deia un reputat filòsof francès. En fi, jo també.
Avui he somiat que Israel deixava de tirar bombes a tort i dret cap a Gaza, Cisjordània i el Líban, que Netanyahu s’omplia del ‘seny’ català o de qualsevol altra regió, i comprenia el sofriment dels gazians i s’obria a negociar una treva i fer retornar els ostatges, si és que encara són vius, que accedia que retornessin els de la UNRWA que tanta feina han fet per a la població gaziana, que retornaria els territoris que havien ocupat els colons jueus de manera il·lícita a la Cisjordània dels Territoris Ocupats des de fa decennis, que s’esforçaria per trobar el desllorigador dels dos Estats, que podria ser una solució, tot i que, a hores d’ara, hom ho veu gairebé impossible. He somiat que els soldats de l’exèrcit israelià, molts d’ells joves que compleixen el servei militar, es negaven a disparar contra infants, dones, vells, apel·lant al dret de la desobediència civil, perquè per damunt de qualsevol bandera, pàtria o nació, hom es deu a la seva pròpia consciència. Ningú s’ha de veure obligat a disparar contra l’altre; a més, el que cal és respectar les conviccions internacionals pel que fa a la població civil. La venjança tan sols porta venjança, no solucions màgiques. La memòria és un bon aliat per a la venjança, perquè ens recorda constantment que hem d’actuar amb contundència, o sigui, amb violència. L’oblit obriria altres camins. Com deia el poeta, matar una persona ens disminueix, perquè som una part de la Humanitat. Demà, probablement, somiaré que la Unió Europa, els Estats Units, la Xina, l’Índia, Rússia i Corea del Nord hauran desmantellat la indústria armamentística i emprarien les seves energies per a reduir la pobresa en el món i les seves desigualtats. He somiat amb una Àfrica pels africans i no per a les empreses multinacionals que extreuen els seus recursos i se’ls enduen a altres continents. He somiat amb una ensenyança pública que dona el millor de si mateixa, més enllà de qualsevol interès ideològic. He tingut tants de somnis que no em voldria haver de despertar, perquè ja s’havien fet realitat.
