El proper congrés de Més Compromís es presenta bàsicament obert a dues opcions: la continuïsta amb la línia oficial que va eixir de l’anterior, sense canvis significatius en les persones i el discurs, i la proposta crítica alternativa. Més enllà de com es concreten les dues maneres de plantejar el futur del partit, el que cal aclarir és el que volem ser definitivament i quin va a ser el projecte, és a dir, els principis i les idees.
En l’anterior congrés l’actual Executiva va plantejar un canvi en el discurs que fins i tot va afectar la denominació del partit. Com ja es va advertir en aquella ocasió, passar de Bloc a Més, era la forma més clara d’expressar una reorientació ideològica i política molt important i negativa a mitjà i llarg termini.
Otros artículos de Quico Fernández
I crec, honestament, que el temps ha donat la raó a aquella visió crítica. La gestió de la política lingüística en general ha sigut un dels fracassos més sonats del Botànic, un tema especialment sensible per a una part molt important dels votants. A més, tant el recolzament a les investidures de Sánchez com l’aprovació dels diferents pressupostos, no han obtingut contrapartides significatives per millorar la situació del nostre País en termes d’inversions o finançament. I en el mateix sentit, les aliances electorals forçades a última hora i els pronunciaments o els silencis d’alguns representants institucionals i orgànics respecte de les tensions entre l’Estat i els nostres antics companys de viatge, desafinaven respecte del discurs del nacionalisme valencià.
En definitiva l’actual Executiva de Més, ha volgut portar-nos a un espai més pròxim a allò que representen els partits a l’esquerra del PSOE, que a l’àmbit dels partits nacionalistes progressistes. No podem assegurar si darrere del canvi hi ha una convicció ideològica o pura estratègia, però el que sí podem afirmar és que en comptes d’aconseguir «una major penetració social» com deien literalment, en les eleccions del 23 vam obtenir una menor acollida entre els ciutadans. Es va perdre vora 100.000 vots, un 25%, i a més no es va poder reeditar un nou govern de progrés, a més de la pèrdua d’alcaldies i regidories arreu del País valencià.
Doncs bé, què es podria esperar d’un partit progressista que analitza de manerar crítica els resultats de la seua acció política? Efectivament, dimissions, o almenys la convocatòria immediata d’un congrés per canviar la direcció. En el nostre cas la Secretària General no sols no se’n va, sinó que deixa el càrrec en mans de la seua mà dreta, i promociona a diputada a Madrid, i el responsable de la política lingüística que tant ens ha avergonyit i diputat al Parlament valencià, vola a Brussel·les. Tot queda en casa. Han aprés massa ràpid a copiar allò que abans es criticava del funcionament dels altres partits.
I per acabar d’arrodonir el treball i no perdre el control de l’organització es convoca el congrés amb un any de retard i amb tot ben lligat: sistema assembleari impossible d’organitzar si tots els afiliats volgueren participar perquè s’exclou el vot telemàtic. Fins i tot amb una ponència que bàsicament no fa autocrítica, tira balons fora i es reafirma en l’essència de la «revolució valencianista» que anunciaven en l’anterior congrés. A mi no sols no em va semblar mai una revolució, més bé una involució en el discurs nacionalista, però ara sabem que el producte tampoc no ha funcionat estratègicament per aconseguir l’objectiu que pretenia, que no era un altre que ampliar el suport social i electoral.
Allò important en el Congrés de Més del 19 i 20 d’octubre és que es faça autocrítica real, que s’assumisquen públicament les responsabilitats i es canvie la tripulació i el rumb amb fermesa cap a posicions valencianistes no sols més clares des del punt de vista nacionalista, sinó sobretot més útils per al poble valencià, que continua patint un tracte tan inacceptable i injust per part de l’Estat que necessita una força que pose sempre al capdavant de les seues reivindicacions i de la seua acció política la defensa del nostre autogovern i dels nostres interessos.
Si comparem la situació relativa actual del País Valencià en el conjunt de l’Estat amb la que hi havia a finals del anys 70, ens sorprendrà com hem perdut posicions fins a situar-nos en la part baixa de la majoria d’indicadors fins arribar a la trista paradoxa present de ser una comunitat pobra que paga com a rica, que ha de passar per Madrid per anar amb AVE a Europa i que presenta un indicadors sanitaris i educatius impropis. Al mateix temps que continuem sent assimilats culturalment i lingüísticament. Podríem dir que més de quaranta anys després de crear els primers partits nacionalistes, tot està per fer. I recordant Estellés, a nosaltres no ens pariren per a dormir, sinó per a vetlar
