Hui en Espanya la futura jornada laboral està més a prop de les 37’5 hores setmanals que de les 40, malgrat les reticències empresarials a una reducció a la que s’ha sumat fins i tot Feijóo. Diran que això de les 37’5 hores està encara verd, però quan en una negociació les posicions estan distants i les parts en pugna saben que l’única opció és buscar l’equilibri difícil de satisfer tothom sense menystenir ningú, l’acord està al tocar, o això diuen els experts en negociacions. Però no es tracta només de reduir la jornada laboral, sinó també facilitar la conciliació familiar. Cuidar la família: fills, ascendents i persones dependents exigeix mesures en múltiples àmbits.
Cenyint-me a l’àmbit educatiu destaque només dos aspectes: necessitat de crear places gratuïtes suficients de 0 a 3 anys a fi de facilitar que els progenitors puguen treballar i no acudir als avis o quedar-se a casa sense percebre un sou. Malgrat haver-se avançat molt els darrers anys (treball a temps parcial, permisos laborals, excedències, etc.), encara hi ha molt de camí per recórrer. L’altre aspecte és la quantitat immoderada de deures escolars.
Per raons pedagògiques i socials he sigut sempre crític amb l’abús de deures escolars perquè no respecten la conciliació familiar, són causa sovint de tensió familiar, provoquen estrès en l’alumnat i sacrifiquen el descans i temps lliure de pares i alumnes. Tot i que també crec que cal un punt de confluència amb aquells que en són partidaris perquè consoliden coneixements assolits en classe i fomenten l’autonomia personal. Com que no sembla encertat corregir un defecte (l’abús de deures) cometent un excés (prohibint-los), cal seguir la màxima dèlfica de res en excés, que podríem traduir per ‘en mig està la virtut’. Els deures escolars per a l’alumnat són com l’aigua per a les plantes: si n’hi ha massa es podreixen i si no n’hi ha s’assequen. I ara, lector, és el seu torn. Com a treballador, com a contribuent, com a avi, aquest assumpte també l’incumbeix
