Quan la policia va preguntar a Gisèle Pelicot pel seu marit, Dominique, ella va respondre: «És un home genial i un pare present», però també va afegir que mai hauria imaginat que eixa persona afable fora el mateix home que la drogava des de feia 10 anys perquè altres desconeguts la violaren.
La història es repetix amb la dona de Jean-Pierre Marechal, conegut amb el sobrenom de Rasmus, un altre dels acusats en el cas Mazan. Rasmus, alumne avantatjat, va seguir l’exemple de Pelicot, i va drogar i va violar la seua dona en repetides ocasions, algunes d’elles amb Dominique. A mesura que avancen els dies es van coneixent nous detalls escabrosos. Un altre dels acusats, Marc, també va rebre droga i instruccions de Dominique per a abusar de la seua companya, després d’haver-ho fet amb la dona de Pelicot.
Els 51 homes que se senten en la banqueta, d’entre 26 i 74 anys, són persones normals sense patologies, segons els experts
Igual com ho va fer Gisèle, la dona de Rasmus ha assegurat durant el juí que el seu matrimoni “era formidable». «Ell era meravellós i protector, quan el vaig conéixer em vaig convertir en una dona molt feliç”. De fet, hi ha un tret comú en els 51 homes que se senten en el banc dels acusats. Tots ells, d’entre 26 i 74 anys, són persones normals sense patologies, segons els experts. Un bomber, un periodista, un conseller municipal, un policia de presons, un metge… Un pare, un germà, un avi.
Homes corrents
“Els violadors són persones corrents, les dones corren perill principalment a casa, amb la seua parella. Ningú va denunciar les accions del senyor Pelicot, malgrat el rebuig d’alguns homes a la seua oferta”, explica a aquest diari Marie, militant del col·lectiu feminista #NousToutes. «Ja és hora que la societat faça un balanç de l’abast de la violència sexual i patriarcal a França, ja és hora que els homes assumisquen la seua responsabilitat i també condemnen les accions dels seus iguals”.
«Ja és hora que fem un balanç de l’abast de la violència sexual i patriarcal a França, que els homes assumisquen la seua responsabilitat i condemnen les accions dels seus iguals”.
Hi ha una llarga llista d’homes que van acudir a la cridada d’un home que oferia a la seua esposa en internet perquè altres desconeguts la violaren sota instruccions molt precises per a no despertar-la. Un símptoma, denuncien les activistes feministes, de com està d’instal·lada la cultura de la violació a França: de cada 10 proposicions que va fer Dominique en el fòrum, només tres van ser rebutjades. Ningú va denunciar. «Eixos homes em van tacar, es van aprofitar de mi i ni un es va preguntar si hi havia alguna cosa estranya», ha declarat Gisèle durant el macrojuí que està tenint lloc a Avinyó.
Aquest macabre cas ha detonat a França el debat sobre el consentiment a França, especialment després de les últimes declaracions d’un dels advocats de la defensa: “Hi ha violacions i violacions i, sense intenció de cometre-la, no és violació”. Més tard el lletrat va matisar les seues paraules, indignant, encara més, als presents a la sala A del Tribunal d’Avinyó: “Des del moment en què, de fet, hi ha intenció culposa, des del moment en què podem acreditar que la persona que va cometre els fets tenia coneixement d’haver comés actes de violació, hi ha violació. En cas contrari, no hi ha violació”.
A aquestes declaracions se sumen les d’un altre acusat, qui va afirmar als investigadors que no sentia haver violat a ningú ja que seguia les instruccions d’un marit. També Jean-Pierre Marechal, ‘l’alumne’, va intentar evadir la seua responsabilitat al·ludint al fet que, el fet que siga la seua pròpia esposa l’agredida, l’eximeix que els abusos es consideren violació, com si la sexualitat d’una dona pertanguera al cònjuge.
«Si no es pot acreditar que la persona tenia intenció de violar, no hi ha violació», ha mantingut l’advocat d’un acusat
“Quan tenim un president de la República que declara que Gérard Depardieu enorgulleix a França, menyspreant així la denúncia presentada per la valenta Charlotte Arnould, no hi ha dubte que la cultura de la violació impregna la societat francesa fins al més alt de l’Estat. I el sistema judicial és només un reflex de la societat francesa”, critica Marie.
Consentiment i protecció
En el dret francés, perquè es cometa el delicte de violació ha d’existir realment la intenció de cometre’l. D’aquí ve que molts dels acusats al·leguen que creien que complien amb les fantasies sexuals d’una parella llibertina, ja que l’article 121-3 del Codi Penal francés sentència que, “no hi ha delicte ni falta, sense intenció de cometre’l”.
«Posar en qüestió la intencionalitat de l’agressor quan la víctima no està conscient és completament cultura de la violació», afirmen des del col·lectiu #NousToutes
Segons les activistes feministes de #NousToutes, “el fet de qüestionar la intencionalitat quan la víctima no està conscient és completament cultura de la violació”. El cas Pelicot no només és històric per la seua magnitud, sinó també per demostrar els límits de la definició de violació, i la necessitat de modificar la llei per a precisar de manera explícita el consentiment, en el qual s’incloga també la submissió química. “Durant anys, ens han dit que integrar el consentiment en la llei conduirà al fet que les persones firmen contractes per a tindre relacions sexuals, i altres ximpleries similars. Aquest cas demostra que la inclusió del consentiment permetrà una protecció més àmplia de les víctimes”, explica Marie.
Com a Espanya, França ha mantingut en els últims anys un profund debat entorn del consentiment, però per a la portaveu del Col·lectiu Nacional pels Drets de les Dones, Suzy Rojtman, la defensa dels acusats que s’està duent a terme en el juí de Pelicot, en plena era #MeToo, és “inimaginable”.
La vergonya canvia de bàndol
El paper de Gisèle ha sorprés a tota França. La seua manera de fer justícia es basa a crear un precedent i canviar la vergonya de bàndol. Ella no es cobreix la cara. Fins al dimecres, només portava unes ulleres de sol que, finalment, es va llevar per a mirar a la cara durant el juí a un dels seus violadors, assegut en la cel·la de cristall habilitada en el Tribunal d’Avinyó.
No hi ha una sola manera de sobreviure a la violència sexual: algunes víctimes prefereixen romandre en l’anonimat, unes altres donar la cara
Gisèle vol que el juí es realitze a porta oberta, sense censurar cap vídeo ni cap imatge. Per a ella, el dolor ja està fet, però vol que tothom veja la cara dels seus violadors i que el seu cas cree un precedent per a totes les víctimes de la submissió química.
El cas de Mazan està plagat de testimoniatges d’abusos sexuals, i demostra que no hi ha una sola manera de sobreviure a la violència sexual. Algunes víctimes prefereixen romandre en l’anonimat, unes altres donar la cara: són elles les qui decideixen com i quan denunciar, i sobretot, com sanar.
Segons l’última enquesta d’Ipsos realitzada per a l’associació Face à l’inceste al novembre de 2020, un de cada deu francesos diu haver sigut víctima d’abusos familiars. És a dir, al voltant de 6,7 milions de persones. Tres alumnes en cada aula de 30. Una violència sexual silenciosa, segons els experts, que sol produir-se en els cercles més íntims, com en el cas Pelicot.
