Comença un nou curs escolar. Una oportunitat per a molts xiquets i xiquetes que estrenen anar a escola. En temps d’algoritmes, receptes i consignes, caldrà analitzar cada proposta educativa, per respecte als educands i el seu futur. Convé despertar-nos amb les vehements advertències de Baltasar Gracián, professor a la universitat de Gandia, al segle XVII, quan, amb el seu estil fet a martell, sentenciava: «Nace bárbaro el hombre, redímese de bestia cultivándose. Hace personas la cultura, y más cuanto mayor. No hay cosa que más cultive que el saber». És per això que sorprén que el tema de l’educació no siga central en qualsevol debat social, mentre cada inici de curs ens regala amb les interessades opinions sobre aparells informàtics, llibres, uniformes, preus o el pes de la cartera o la motxilla, entre molts altres complements.
Un dels rituals d’iniciació a la vida plenament humana és aprendre a llegir, expressar-se i escriure. La lectura és un dels grans moments de la vida perquè saber llegir farà possible l’apassionant mampresa d’intentar comprendre el món i a nosaltres mateixos, és a dir, els dos elements essencial per a l’existència. Hi també apareixerà que la lectura, qualsevol lectura, sempre serà insuficient per a entrar en les regions que no es poden explicar amb paraules. Haurem entrat en el territori del misteri, que existix realment com l’amor o el sofriment.
La lectura, paràbola de l’experiència de la vida, ens anirà ensenyant que no tota la realitat està mesurada, comptada i planificada, tal com ens volen fer creure. La paraula, és a dir, nomenar la realitat, tal com van fer els exploradors quan arribaven a alguna terra ignota, ara mateix pareix un instrument, un ferrament, sense esmolar, reduït en vocabulari, en construcció o en estil, de tal manera que dificulta fer-nos amb la realitat, amb el món i amb nosaltres mateixos. I, potser encara més greu, pot impedir el descobriment, el coneixement i l’acollida dels altres, a més de no ajudar-nos a comprendre que no som una illa, sinó una possibilitat de ser més i més amb els altres.
La lectura, encara més, ens pot preparar per a caminar en el ja evident canvi d’època, per esgotament o per l’abús de les grans propostes de la modernitat, com la raó, el progrés o la llibertat, ben recentment marginades per una postmodernitat centrada en l’individu, en el seu cercle més immediat i amb l’aspiració a un modest benestar disfressat d’una immediata felicitat. Ara, la punta de llança d’una nova època és la intel·ligència artificial, amb el seu seguici de la ciència i la tècnica, que aspira a anar més enllà dels límits de la humanitat per bastir el millor dels mons, sense l’angoixa de la por al futur, perquè ja totes les peces del puzle hauran encaixat sense deixar cap buit entre elles.
D’altra banda, també hi ha una lectura del món actual que ens assegura que tot s’ha fet líquid, sense consistència, sense referents des d’on interpretar tot el que vivim. La conseqüència d’este diagnòstic és on podrem construir la nostra casa, la nostra existència, sense por a les tempestes de la història. En esta conjuntura haurem de recordar la paràbola evangèlica de l’home que va edificar la seua casa sobre arena i la pluja i els vents la van afonar, tal com l’haurem vista representada plàsticament al costat d’una porta que comunica el pati d’armes amb l’interior del Palau ducal. Una advertència que també invita a reconéixer que el procés d’edificar amb garantia, és a dir l’aprenentatge, és llarg i s’hi haurà de fer amb grans esforços i molts sacrificis per tal d’arribar a conéixer la realitat i conéixer-nos, a contracorrent de les pedagogies fàcils i d’èxit immediat.
En moltes ocasions, ara que la lectura dels clàssics està tan oblidada en l’ensenyament, fóra interessant recordar que Charles Dickens va publicar en 1854 la novel·la ‘Temps difícils’. En l’ambient d’una ciutat industrial, l’escola de Mr. Thomas Gradgrind vol ser la més encertada educació per als nous temps de l’economia capitalista, de tal manera que el seu lema és «el que jo vull són fets». Un bon dia, però, la seua filla començarà a fer-se preguntes. La resposta del pare serà ràpida i tallant: «Louisa, no et preguntes mai res! Cal no preguntar-se mai res. Per mitjà de la suma, la resta, la multiplicació i la divisió cal respondre a tot, d’una vegada per sempre». Les senzilles operacions aritmètiques ara s’han transmutat en intel·ligències artificials, que ens proporcionaran la resposta definitiva a totes les nostres preguntes, a tots els nostres dubtes.
Possiblement tenim ben a prop la millor de les ajudes per aclarir-nos en esta nova època, quan els xiquets, en una etapa del seu desenvolupament personal, pregunten insistentment als pares sobre qualsevol cosa que els crida l’atenció. Unes preguntes que, en moltes ocasions, posen en qüestió algunes conviccions, rutines, convencions o suposades tradicions, dels adults. Mentre algú pregunte hi haurà esperança d’un futur millor i més humà.
