Durant poc més de trenta dies, la ciutat alemanya de Bayreuth és el lloc en el qual es reuneix tot el wagnerisme mundial. Allà, al teatre que va fer construir el compositor, es presenten les produccions de les seves òperes, no totes cada any, però sí la majoria.
A Bayreuth, des de finals de juliol i fins finals d’agost, tot gira al voltant de Wagner. Els hotels i els restaurants s’omplen de melòmans, que des de llocs propers o llunyans volen viure en primera persona l’experiència de ser al temple, al walhalla, dedicat al seu mestre estimat. Sí, estimat. Els qui van a Bayreuth durant l’estiu adoren Wagner, la seva música, vull dir. Una altra cosa és que aprovin les produccions que allà es presenten. Aquesta ja és una altra qüestió.
Des de fa uns anys, les escenografies de títols com Tannhäuser, Lohengrin, Parsifal o, darrerament, L’Anell del Nibelung, són molt criticades, pel seu atreviment i per la manca de connexió amb el que el compositor intentà explicar. Els directors d’escena imposen la seva llei i, de veres, que molt sovint, aquesta llei traspassa les fronteres del bon gust.
Criticar Wagner? No, el que es critica, des dels diversos fòrums a internet, és el tractament que es fa a les seves històries, ja que convertir les valquíries en pacients d’una clínica especialitzada en estètica o a la deessa Venus en una líder d’una troupe de músics de carrer no és el que el purista i no tant purista, desitja.
Ara bé, Bayreuth resisteix. De moment, ja que, es nota la manca d’interès que susciten aquests muntatges heterodoxes, de tal manera que mentre fa uns anys era impossible trobar localitats, ara la cosa està més fàcil. Veurem cap on tombarà la cosa.
Suscríbete para seguir leyendo
