Supose que a hores d’ara no cal dir qui és aquesta dona, però per si de cas, refredaré la memòria.
Gisèle és la dona a qui el marit va drogar al llarg dels anys perquè la violaren altres homes, més de cinquanta ho han reconegut, a canvi de diners. I tot açò va tindre lloc a la moderna i avançada França. Però quan les feministes ho han denunciat, els homes i sobretot en xarxes, han aparegut amb el famós #NotAllMen, sentint-se interpel·lats. I jo només llançaria una pregunta, coneixen algun cas a la inversa on un home haja estat drogat per la seua esposa per a ser abusat i violat al llarg d’anys per diners? Jo no en conec cap cas així.
Es podria pensar que és un cas aïllat, clar que sí. El que no és aïllat ni de bon tros és que la víctima, de nou, és una dona. I, en aquest cas, una dona molt valenta que, al judici ha declarat que la vergonya deu canviar de costat i recaure en el dels violadors i no al de la víctima.
El que tampoc és nou és que tots els homes que la violaven mentre estava sedada perquè no recordara res, el ginecòleg que la revisava i sabia de les seues malalties, l’infermer que va recomanar dosi exacta del medicament que el marit li subministrava i el farmacèutic que li venia el medicament al marit, són tots homes que sabien el que passava i no ho van denunciar en cap moment.
I de nou tornem a les complicitats masculines per mantindre els privilegis, com en aquest cas d’abusar sexualment d’aquesta dona drogada.
O el cas de Polònia on una dona va estar al llarg de quatre anys vivint a un corral de porcs lligada a una cadira i sense accés a aigua ni a la llum del sol, sent violada sistemàticament pel seu segrestador que, a més li va tallar els llavis i li va arrancar les dents per convertir la seua boca en un «altre forat», també es pot dir que és aïllat, però també la víctima és una dona i l’agressor un home i també les complicitats masculines han aparegut immediatament a les xarxes, qüestionant, també, la versió de la víctima. El nom del violador i segrestador és Mateusz Jach i té al voltant de trenta anys.
O el cas de les dones afganes a les quals els talibans han prohibit parlar en públic, ser ateses per metges homes, treballar o eixir al carrer sense anar acompanyades per un altre home, també són casos aïllats?
O el fet que més del 90% de la població prostituïda del món siguen dones, que, a més són violades sistemàticament per homes desconeguts que paguen per abusar d’elles i demostrar així el seu poder, també és un fet aïllat?
No són ja massa fets aïllats on les víctimes sempre som dones? No serà ja hora d’admetre que el sistema patriarcal ens considera a les dones com a éssers humans de segona categoria i que, per tant, poden disposar dels nostres cossos i de les nostres vides com millor els vinga en cada moment?
No seria també hora que els homes es responsabilitzaren dels seus actes i de la seua masculinitat tòxica i condemnaren de forma taxativa qualsevol acte de violència masclista i reconegueren el seu abús de poder sistemàtic i deixaren de queixar-se amb el #NotAllMen i ficaren de la seua part per canviar el masclisme estructural que permet totes les formes d’agressions masclistes que patim les dones?
No, no són fets aïllats, es tracta, com deia de masclisme estructural que els permet pensar que som de la seua propietat en qualsevol moment i lloc hi haja o no vincle emocional.
Ho poden disfressar com vulguen, però són responsables del manteniment d’aquests actes ferotges mentre no els condemnen.
I no, ja no em val el famós i justificatiu #NotAllMen, perquè no són casos aïllats, per molt que ho intenten emmascarar per a justificar-se i intentar portar al plànol individual el que és col·lectiu i, per tant, polític.
