En Ramon Campins Fiol va néixer a Consell l’any 2003. És germà bessó, del Reial Madrid i futbolista de naixement. Tota la seva vida ha estat vinculada al futbol. Actualment, resideix a Dubai on ha fitxat pel Fursal Hispania i estudia a distància el Grau en CAFID.
En tres anys, ell i el seu germà Biel, entraren a l’escoleta de futbol de Consell. Durant la seva etapa com aleví, el fitxà l’Atlètic Balears i el Sant Francesc, «després de xerrar-ho amb els meus pares, la millor opció per proximitat era el Sant Francesc on vaig estar dos anys. Durant aquella època també jugava amb la selecció balear», conta el jove futbolista.
«Els meus pares tenien clar que, o estudiava o s’acaba el futbol»
Les coses li anaven bé i li varen fer l’oferta d’anar-se’n en el Reial Mallorca durant l’etapa d’infantil, del que explica que: «No m’ho vaig pensar ni un segon, era el millor club de les Balears». Allà entrenava quatre dies a la setmana més el partit dels caps de setmana. Els matins anava a l’institut de Binissalem com qualsevol nin, en tornar a casa, descansava per rendir durant l’entrenament que durava dues hores diàries, recorda que: «Va ser una etapa difícil, de l’institut a l’entrenament a Palma i, en tornar, havia de fer tots els deures i estudiar el que em quedava. Va ser dur, però ho duia de la millor manera possible, a més, el meu germà també passava pel mateix en el Sant Francesc».
Ramon Campins durant un partit amb el seu equip Fursal Hispania. / R.C
Es va decantar pel batxillerat social mentre continuava jugant en el Mallorca, «ja era juvenil i entrenava cinc dies a la setmana més les sessions del gimnàs, de vídeo i el partit. Estudiava els vespres perquè durant el dia no podia fer res més, ho vaig aprovar tot per juny», a més, «no tenia clar que volia estudiar, però sabia que alguna cosa relacionada amb l’esport. Em vaig decantar per CAFID a Palma, em va encantar. El primer any només estudiava i entrenava. Els meus pares tenien clar que, o estudiava o s’acaba el futbol», afirma entre rialles.
Era Nadal quan en Ramon havia acabat l’etapa de juvenil i estava jugant un partit a Barcelona quan un senyor es va interessar per ell. Es posà en contacte amb el seu pare per exposar-li l’oferiment de jugar a un equip internacional. El jove futbolista pensà que: «M’estaven prenent el pèl, no podia creure que allò fos veritat». Hi va haver negociacions des d’aquell Nadal fins al començament d’estiu, «com seria tot, les condicions, la vida, parlàvem amb els equips i vàrem veure que la cosa anava de debò, allò de broma no en tenia res», explica entre rialles. La família el va recolzar en tot moment i va prendre la decisió de partir a jugar al club Fursan Hispania de Dubai.
Va cercar com seria la vida fora de Consell, contactà amb gent que estava establerta allà, «no anava a cegues, però tampoc sabia que em trobaria», esmenta. Va fer les maletes amb una mescla de por i il·lusió. El seu pare el va acompanyar fins a Suïssa on feia la primera escala. Allà tots dos es varen acomiadar i recorda el moment d’estar sol: «Em vaig trobar tot sol dins l’aeroport, em defensava en anglès, però no anava sobrat, mom pare ja no era allà, tenia entre ganes i por».
Referent al seu dia a dia exposa que: «Allà ens aixecam a les vuit del matí i anem cap al gimnàs i a classes natació. Ens venen a cercar i ens concentram per dinar al restaurant. L’horabaixa entrenam i devers les nou del vespre tornam a l’hotel».
El jove futbolista enmig del camp. / R.C
Li va costar adaptar-se a la vida d’allà, principalment amb la calor. Va tenir la sort que entrenadors eren espanyols i dos o tres jugadors també eren d’aquí. Hi havia en Tomeu Rigo, l’entrenador de Valldemossa i, amb ell, parlaven sempre en català. «M’enyorava i ho vaig passar malament, però allò era el que m’esperava. Vaig fer molta amistat amb els fills del president i em varen agafar com un més. M’hi sentia com a casa. Tornava per Nadal i veure la família, desconnectar un poc i carregar les piles», explica.
«Creia que m’estaven prenent el pèl, no podia creure que allò fos veritat»
Recorda una anècdota, ara entre rialles, però en aquell moment ho va passar malament: «Em vaig espantar, la filla del president em va deixar el seu cotxe per anar a cercar un amic. Era el primer cop que conduïa per allà, no tenia internet i em vaig perdre. Vaig arribar a un desert, tant de bo que vaig trobar una benzinera i em va permetre posar-me en contacte amb ell i poder tornar».«Allà tenc facilitat per aconseguir productes nostres. Per exemple, allà no mengen porc, però en trobes per tots els supermercats», explica quant a gastronomia. La cuina no és el seu fort, per tant, per menjar les coses típiques mallorquines havia de tornar a casa. A més, allà ho tenia tot fet, però això sí, el seu pare li va preparar dins la maleta; les Quelitas, sobrassades, fuet i paté, «quasi hi havia més menjar que roba», esmenta.
Mira el futbol diàriament, en parla, l’estudia i l’analitza. Fan paxangues amb els amics per la platja d’Alcúdia. Al demanar-li pel seu equip afirma que: «Som del Madrid, però també del Consell. Tenc una admiració pel jugador del Reial Madrid, Toni Kross».
Com a totes les experiències, no tot va ser tan màgic, en Ramon es lesionà durant un partit, «em vaig rompre el croat, totes les proves les vaig fer a Dubai, però la recuperació era llarga i em varen proposar operar-me a l’Institut Cugat de Barcelona», a més «estaria a prop de la meva família i necessitava un temps amb ells. Una vegada reunits pel meu futur vaig decidir tornar», afegeix. Però la seva passió pel futbol el portaren de nou a la pretemporada a Dubai. Ara està a un punt que li fa ganes quedar-se a Mallorca, seguir la carrera universitària perquè el futbol «és un món molt gratificant, però també molt difícil».
