Ens manquen massa arbres
«Tot havia canviat. Fins i tot l’aire. En lloc dels vents secs i brutals que m’acolliren les primeres vegades, bufava un oratjol carregat de fragàncies». Aquestes paraules descriuen les transformacions que es produeixen a unes muntanyes desèrtiques properes als Alps. Les escriví Jean Giono (1895-1970) a un delitós i breu relat que titulà L’home que sembrava arbres. Aquest escriptor francès d’origen italià, visqué com a soldat la I Guerra Mundial i quedà traumatitzat pels horrors de la batalla de Verdun, que s’allargà des de febrer fins a desembre de 1916. Es convertí en un pacifista i tota la seva obra destil·la una filosofia ben arrelada a la natura.
Giono no fou mai un gran viatger, encara que caminà molt per les terres de la Provença, on trobà inspiració per a les seves obres. Algunes de les escasses eixides el dugueren a Mallorca, més concretament a Son Sardina. Segons conta Antoni Rotger Comas al fulletó Toponímia dels carrers i camins de Son Sardina i sa Garriga, l’autor «passà alguns estius dels anys seixanta a Cas Fideuers, un casal senyorial ubicat en el cor del poble, però separat del renouer Camí de Passatemps». Un carrer amb el seu nom recorda aquestes visites.
L’home que sembrava arbres relata la història d’Elzéard Bouffier, un personatge de ficció que dedica la major part de la seva vida a sembrar arbres. L’escriptor el visita sempre que pot i viu els canvis que es produeixen a la regió. El paisatge erm s’umpl d’alzines i roures al llarg de centenars de quilòmetres. Les fonts que s’havien assecat tornen a brollar. Els pobles que s’havien quedat sense residents, reviuen. Com escriu a l’epíleg el naturalista Joaquín Araujo: «Ens anem oblidant que alenam l’ànima verda dels arbres. La transparència que ens mou al nostre interior és, efectivament, una tasca aconseguida pels boscos. Cada arbre és una font i un diminut clima local».
Sé que les dades oficials em desmentiran. Una estadística assegura que la massa forestal de les Balears cresqué un 26% entre 1960 i 2010. Però la sensació que m’acompanya és la d’haver vist morir a Mallorca més arbres dels que he vist créixer. No només es tracta dels incendis forestals, que aquest estiu semblen respecten, de moment, els boscos mallorquins. La construcció fora mesura arrabassa l’arbrat fins i tot no és imprescindible tallar-lo. Però el que més indigna són les oportunitats perdudes per aconseguir una illa més verda.
Amb arbres es fan ciutats i pobles més amables, més frescs quan empeny la calor estiuenca –convé no oblidar que són uns grans aliats contra el canvi climàtic– i més bells a les zones modernes. Però ni arquitectes ni autoritats solen mostrar massa sensibilitat en aquest sentit. He vist talar pins de vint metres anys abans que s’aconseguís una llicència d’obres. Les autopistes mallorquines eliminaren les mitjanes, generalment enjardinades, per substituir–les per murs grisos de formigó, denominats New Jersey. Ningú ha considerat necessari sembrar-hi baladres o altres plantes que aportin verdor. Xalets vora mar les eliminen perquè no tapin la vista.
Les places dures i carrers en els quals sembla impossible que cresquin eixerits els arbres es troben per tot arreu. Solars públics on podrien abundar, s’umplen de runa. Sembrar un arbre hauria de desgravar. Tenir plans per fer municipis més amables, hauria de ser una obligació o una devoció pels ajuntaments.
Com escriu Giono al seu relat, en veure com havia canviat aquella regió gràcies «a les mans i l’ànima» d’un sol individu: «Comprenia com els homes podien ser tan eficients com Déu en àmbits aliens a la destrucció». O, en paraules de José Saramago: «Estam esperant a Elzéard Bouffier abans que sia massa tard pel món».
