Festes per al relaxament polític / Guillem Bosch
Cal esperar la tardor per a saber si Pedro Sánchez encara conserva una majoria que li permeti governar. Carles Puigdemont decidirà. Fins que es reprengui el curs polític, encara dubtarem si allò del turisme sostenible, que Marga Prohens ha explicat a Felip VI, va de bo. Els poders econòmics ho determinaran.
Mentre esperam que la calor estiuenca i el relaxament vacacional apaivaguin els excessos verbals dels polítics, l’alternativa és anar de festa. De gresca. De diversió. I, si un vol estar a la moda, no té altre remei que sumar-se a alguna de les neofestes que han florit arreu de Mallorca.
Què és una neofesta? En l’origen en res es diferencia de les tradicionals. Una llegenda sineuera és el principi del Much. Si ho pensam bé, les relacions dels patrons amb el seu poble també solen néixer d’una fantasia. A Alaró celebram Sant Roc amb l’argument de què ens protegí contra la pesta de 1652. La realitat és que s’invocà a Sant Sebastià, però anar de festa pel gener, com fan els ciutadans, semblà una estupidesa als nostres avantpassats i pensaren que els faria més alegria la calor de mitjan agost. Sant Jordi és un dels favorits a Europa i molt especialment a les terres de parla catalana. Però el caçador del dragó és fantasia, un conte sense cap fonament religiós. El mateix passa amb Sant Cristòfol. Ja em perdonaran els jordis i els tòfols si des d’ara se senten desemparats.
Ja que parlam de Palma, recordarem que abans de la democràcia el seu programa festiu eren uns pocs actes oficials o religiosos. Amb Ramon Aguiló, Nicolau Llaneras i Rafel Oliver s’inventà la Revetlla. Reuneix milers de ciutadans, però sempre està pendent de les pluges i del fred. Per això, un col·lectiu llonguet ha creat la batalla dels Canamunts i Canavalls. Un fet històric regat de sang que en el segle XXI es reinventa amb la refrescant aigua que llancen pistoles inofensives.
Binissalem celebrava Sant Jaume amb revetlles de pinyol vermell. Un dia, un grup de gent del decidí que un poble productor de vi havia de celebrar la Festa del Vermar. Avui umplen quasi tot el mes de setembre i han enfosquit el patró. No ens allargarem més, però recordarem que a Petra se celebra la batalla de clovelles d’ametlles i a Sencelles, la de palla. A Campanet gaudeixen del Carnaval d’Estiu i a Bunyola de la correguda en roba interior. La llista completa seria massa llarga.
Si els orígens de les neofestes són molt semblants a les tradicionals, quines són les diferències?
La primera és la pèrdua d’una justificació més o menys religiosa a l’hora de néixer, encara que algunes s’insereixen dins el programa tradicional. És el fruit de la secularització generalitzada de les societats occidentals. Uns pocs fidels acompanyen el sant patró durant la processó que segueix a l’ofici. En canvi, milers de persones segueixen amb devoció –si es pot emprar aquesta paraula– l’encontre entre el Much i la Muca. Al cap i a la fi, ritus sense religió.
La segona característica és la seva ràpida difusió i massificació. Les antigues festes congregaven als veïns del poble i, com a molt, a uns quants joves, que no sempre eren benvinguts, de les localitats properes. Ara, amb poques edicions, es conten per desenes de milers els assistents. És tan ingovernable la magnitud, que l’Ajuntament de Sineu ha dictat un bàndol per aconseguir el ràpid desallotjament del poble, intentar pal·liar l’olor d’orins i netejar les tones de residus que queden als carrers, tal com ha informat Joan Frau.
La tercera diferència és l’alcohol. El seu consum excessiu. De vegades, aquest sembla ser l’autèntic déu de les festes. Algunes notícies publicades solen incloure els casos de comes etílics atesos pels serveis sanitaris.
El recés festiu de l’estiu és imprescindible abans que tornin la tensió política, els insults al Parlament i les manifestacions reivindicatives. Però, en sortir de festa sempre cal tenir present una advertència d’Ortega i Gasset: «Diguem com et diverteixes i et diré com ets».
