María Herrera, líder del mundial femení de motos: «Es pensaven que per ser dones aniríem en tricicle»

María Herrera (Toledo, 1996) fa anys que escriu el seu nom en els llibres d’història. Ha sigut campiona del Campionat Mediterrani de Velocitat, ha disputat el mundial de moto3 i actualment competeix simultàniament en MotoE i el Mundial femení. Enguany ha afegit una nova fita a la seua gesta després de convertir-se en la primera líder del WorldWCR.

Han passat unes setmanes des que va fer història debutant en el primer mundial femení de motociclisme. Com se sent?

Les sensacions continuen sent boníssimes. Crec que hem donat espectacle per a tota aquella gent que creia que per ser xiques no competiríem perquè no teníem nivell. Haver demostrat que s’equivocaven em fa molt feliç i a més guanyar el primer cap de setmana sense haver pogut fer-me a la moto encara per a mi va ser increïble.

Creu que s’han dissipat molts dels dubtes que van sorgir al principi?

Es pensaven que per ser dones aniríem en tricicle o parades. Jo de veritat no entenc la mentalitat d’algunes persones, però bo, Ana, Sara, Bea i jo hem fet carreres molt boniques i les hem lluitades fins a l’última volta. Hem demostrat que hi ha avançaments al màxim de risc i encara queden molts caps de setmana.

undefined

Vosté compagina el mundial femení, amb una Yamaha r7 de sèrie, amb el mundial de MotoE. És difícil competir en dues categories amb motos tan diferents?

La veritat és que és molt complicat. Cada cap de setmana he de posar-me en un pla totalment diferent i a vegades el cap em curtcircuita. Puc anar ràpidament, però no tant com m’agradaria. Vaig entrenar amb la r7 sola i poc temps després ja va arribar Misano. És una conducció molt diferent. La r7, encara que no és una moto3, cal deixar-la córrer a un estil més 300 i implicava tornar als meus inicis. A més, pesa molt menys que la MotoE, que cal fer grans esforços per a parar-la. He de continuar practicant el canvi de xip ràpid per a cada setmana.

De fet, a pesar que la seua traçada era diferent de la de les altres xiques li va funcionar.

És que continue aprenent. En cada entrenament provava coses diferents i veia que la meua traçada era diferent, però que igualment em permetia deixar córrer la moto i frenar més tard. No anava a canviar les coses en les carreres, era massa arriscat. Tinc marge de millora i més amb aquesta moto, que a l’ésser de sèrie iguala molt a les pilots, corre poquet i es forma una gran lluita en el rebuf.

Portar motos de sèrie és un hàndicap?

Bé, limita unes certes coses. Per exemple, encara necessite entendre per què hem de portar frens de sèrie. Al final, és un mundial i encara hem de millorar moltes coses. He llegit crítiques que no estem portant la moto al límit, però és que són motos de sèrie i més que això no podem fer.

Les motos de fàbrica en part es deuen al fet que ha sigut un campionat organitzat amb el menor cost possible perquè el nombre més gran de pilots poguera participar, no?

Sí, i m’agrada que siga econòmic perquè com vaig arribar tard a tot, no he aconseguit sponsor per a pagar els viatges i ho estic assumint de la meua butxaca. Si no haguera sigut tan barat i hi haguera més carreres no seria ací.

A moltes persones els va estranyar no veure el seu nom de primeres i de fet correrà tot el mundial com ‘wild card’ perquè no es va inscriure a temps. Què va passar?

Vaig tindre un problema amb un equip que va prometre estar amb mi en el mundial, però quan va eixir la llista d’inscripcions el meu nom no estava. No vaig entendre res, m’havien deixat tirada. Era un equip fort i havíem tingut tres reunions. Jo vaig confiar. Després li vaig explicar el que havia passat a Giovanni, el cap de Forward, quan va començar la temporada de MotoE, i ell va decidir posar els diners de la inscripció. Però he de buscar un altre espònsor per a pagar els viatges i la resta de despeses.

Va afirmar després del primer GP que l’havia impressionada el nivell. A què es referia?

Encara que la gent no ens conega, algunes de nosaltres hem estat davant en 300 també, fins i tot Ana va aconseguir guanyar. Tenim bon nivell, però em van impressionar molt Sara i Bea. Elles fa uns quatre anys que corren amb motos de l’estil de la qual usem en aquesta categoria i van estar molt fortes. Em va agradar que al capdavant ens estrenyérem així. Espere que a poc a poc al capdavant vagen entrant cada vegada més xiques i que es compacte més el grup.

Vaig tindre un problema amb un equip que va prometre estar amb mi en el mundial però quan va eixir la llista d’inscripcions el meu nom no estava. No vaig entendre res, m’havien deixat tirada.

Quines expectatives té per a les altres carreres?

Estic contenta, crec que podem donar un bon espectacle perquè es cree una imatge adequada del campionat femení. Hauríem de seguir en la mateixa línia i veure que tal en circuits en els quals no hem rodat tant com el de Donington Park, en el qual només he rodat una vegada. Al principi, supose que es mantindrà aquesta dinàmica de cinc pilots al capdavant, però no descarte que si plou, les pilots de zones més humides donen una sorpresa i roden més ràpidament.

Creu que aquest campionat evolucionarà?

Crec i desitge que sí. Que això siga només l’inici d’una cosa gran, que ens ho mereixem. És cert que jo haguera preferit que s’haguera configurat a partir d’una moto3 o moto2 perquè soc una pilot xicoteta i és el que em va millor. Però el que vol la gent és espectacle i ho donarem.