El president nacional de Vox, Santiago Abascal, ha anunciat aquesta nit que trenca els seus acords regionals amb el PP, entre ells el de la C. Valenciana. «Els vicepresidents dimitiran i Vox passarà a l’oposició», ha anunciat. Abascal ha situat aquesta ruptura en la responsabilitat de Feijóo i els seus pactes amb el Govern de Sánchez, un govern corrupte, ha dit. «No tenim cap inclinació a les butaques sinó als nostres principis».
Aquesta decisió impacta directament sobre la governabilitat de la Generalitat, i obliga a un reinici de la legislatura de Carlos Mazón. Justament un any després de la seua investidura, Mazón es veu obligat a afrontar la seua primera crisi de govern, forçada per la dimissió dels consellers de Vox. Això ha durat el primer govern de PP i Vox, menys d’un any, 360 dies.
Després d’una reunió més llarga del que s’esperava, Santiago Abascal duu a terme d’aquesta manera la seua amenaça al president nacional del PP, Alberto Núñez Feijóo, i, amb el pretext del repartiment de menors immigrants de Canàries (només 347 en un país de 47 milions de persones), ordena l’eixida del seu partit dels cinc governs de coalició amb el PP: el valencià i també els d’Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Múrcia. El Consell, per tant, ha sigut sacrificat en l’altar de la fragmentació política nacional.
Obligada remodelació
La primera conseqüència és que a Carlos Mazón se li obri un forat en el seu govern. El que deixen Vicente Barrera, vicepresident primer i conseller de Cultura; la consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez; i el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, José Luis Aguirre, que presentaran la seua dimissió en les pròximes hores, perquè, com han reiterat, obeiran al líder voxista.
La qüestió, ara, és com s’aborda aquesta crisi. L’única certesa és que l’avançament electoral està descartat. Mazón governarà en minoria la resta de legislatura, siga quina siga la seua duració, però sense convocar a les urnes fruit d’aquesta crisi. La profunditat de la remodelació també és una incògnita. La lògica diria que possiblement disminueix el nombre de conselleries, en línia amb la política de reducció d’estructura politicoadministrativa mantinguda fins ara, la qual cosa reduiria el nombre de noves incorporacions.
Incomprensió en els socis
La sensació en les últimes hores tant en el Consell com en els grups parlamentaris de PP i Vox era d’absoluta incomprensió, de crisi gratuïta. No ha sigut una fractura a l’ús, de les quals van precedides de capítols de retrets, desautoritzacions i deslleialtats. Aquesta ha sigut una ruptura imposada, teledirigida des de Madrid, dins de l’estratègia nacional d’un partit, el de Santiago Abascal, que ha decidit abandonar la institucionalitat per a recuperar el seu pedigrí com a força antisistema-dins-del-sistema i crítica davant un PP contemporitzador amb Pedro Sánchez. Aqueix ha sigut el relat d’una crisi institucional en la qual també operen altres factors fora de camp, com l’emergència de la formació ultra d’Alvise Pérez, que estava reduint el camp de joc —i l’electoral, com es va veure en les passades europees—; o la cerca de major protagonisme en la nova escena europea, després de la reordenació de les aliances entre els partits ultres i amb Vox canviant de família política.
La complicitat intacta entre PP i Vox
Tots aqueixos factors externs alimenten una decisió que els dirigents de Vox en la C. Valenciana han deixat clar que només acaten per disciplina. Els afectes continuen intactes. Ahir mateix, la sessió de control al Consell va tornar a evidenciar la complicitat entre els socis, a més d’aprovar la iniciativa conjunta més polèmica d’aquest any escàs de coalició: la llei de Concòrdia, que deroga la de Memòria Democràtica del Botànic. A la vista de la intensitat de les abraçades, especialment entre Carlos Mazón i el seu vicepresident Vicente Barrera, aqueix pont continua perfectament transitable.
