Retirada el jueves de una palmera que se partió en dos en Elche / Áxel Álvarez
La palmera està estretament lligada a l’origen i prosperitat de la nostra ciutat des de l’Alta Edat Mitjana. Quan a començaments del segle VIII arriben els conqueridors musulmans, l’antiga Ilici, que havia estat una ciutat pròspera en època ibèrica i romana, i que posteriorment havia entrar en decadència, s’havia convertit en un llogaret del que tan sols tenim escasses referències indirectes. Dos segles desprès, al Segle X, colons andalusins procedents del Magrib, s’assenten al territori i creen els horts de palmeres i la ciutat en el seu emplaçament actual. Dos fets que són indissociables l’un de l’altre. No s’entén la ciutat sense el palmerar, perquè aquest és el que garanteix la subsistència d’aquesta; i no s’entén el palmerar sense la ciutat, perquè aquesta és la que fa possible els intercanvis comercials i culturals que creen riquesa i prosperitat.
Els recursos de l’extensa i diversa marjal que havien estat la base de la prosperitat de l’antiga Ilici, van anar minvant tan ràpidament com se va anar soterrant aquesta; soterrament que, en termes geològics, va ser molt ràpid. Així doncs, els colonitzadors andalusins es troben un territori pobre, gairebé desèrtic, amb escassos i pèssims recursos hídrics, però que havia estat cultivat anteriorment. Per este motiu, el territori havia estat convenientment parcel·lat -centuriació romana- i dotat d’una important xarxa de rec i de vies de comunicació. Probablement va ser l’existència d’esta important infraestructura agrícola -que ells van millorar i posar a punt-, el que els va animar a assentar-se al territori. A aquest efecte, van importar el model agrícola del desert d’on provenien, i van crear la ciutat d’Ils i el palmerar més gran d’Europa. En cap altre lloc varen crear un palmerar tan gran com aquest; probablement, perquè no el necessitaven. A Oriola i a Murcia, per exemple, on també crearen palmerars, disposaven de recursos hídrics molt més abundants i de molta millor qualitat que a Elx i no depenien tant de l’agricultura d’oasi.
Tot i que el palmerar ha anat evolucionant al llarg del temps, podem afirmar que el palmerar actual representa les restes fundacionals de la ciutat que han arribat fins a nosaltres; i que, en un entorn tan àrid com el nostre, és -de fet- el nostre bosc. D’altra banda, la palmera datilera ja hi era present al territori milers d’anys abans de l’arribada dels andalusins. Sembla lògic que quan l’urbanisme modern comença a introduir la vegetació en les ciutats, als carrers d’Elx se planten palmeres com les que hi havia per tot arreu, i estaven perfectament adaptades al territori. A la nostra ciutat, les palmeres no són un element exòtic, com poden ser a altres ciutats. No podem prescindir d’elles, perquè realment són la raó de ser de la ciutat. Un element consubstancial a aquesta, que ens singularitza amb la seua presència a la via pública, i al que no podem ni devem renunciar. Per això, crida fortament l’atenció la fòbia que ha agafat l’equip de govern contra la palmera amb motiu d’un informe sobre seguretat vial. És evident que el més important de tot és la seguretat de les persones, però també és evident que se pot actuar d’una manera molt més racional.
Per exemple, substituint les palmeres perilloses per altres que no suposen perill. Esta es la reacció sensata i coherent que espera la ciutadania del seu govern, i no el desastre que estan perpetrant i que amenacen amb estendre a tot el municipi. No és una actuació sensata ni coherent perquè, a banda de canviar la imatge de la ciutat, els arbres que estan plantant en el lloc de les palmeres, arribat el moment, també suposaran un risc per a les persones. Si estan ben cuidades, les palmeres no tenen més probabilitat de caure que els arbres. Necessitem gestors de la via pública diligents, que facen a temps les tasques de revisió i manteniment que pertoca. Els carrers i les places principals d’Elx – com Pere Joan Perpinyà o La Glorieta- han de seguir comptant amb la presència de la palmera com element dominant. Encara més, en els carrers que travessen i trenquen la unitat del palmerar, i que hui dia no tenen palmeres, com Juan Carlos I o l’Avinguda d’Alacant, s’haurien de plantar també palmeres, sempre i quan les condicions de la via ho permeten.
No és cap secret que a certs gestors de la via pública no els agraden les palmeres i donen tot tipus d’argumentacions per eliminar-les. Segons expliquen, les palmeres són massa altes i representen un perill; i, davant d’això no se’ls ocorre més solució que llevar-les. Una solució fàcil que és una mostra més de l’escàs interès que tenen per la vegetació l’espai públic. Hi estan els banals, tristos i cloròtics arbres que tenim a la majoria dels carrers per a corroborar el que dic. Ni compleixen amb la seua funció estètica, ni fan l’ombra que necessitem. O l’afany que tenen alguns d’estos gestors per cimentar espais verds a tot arreu. D’altra banda, on està escrit que a la via pública, o als horts, haguem de tindre palmeres de 10, o més, metres d’alçada? No se poden plantar palmeres més baixetes i segures? No tenen este mateix problema a Alacant? Realment pensa algú que l’Explanada seria el mateix plantada de plàtans? Ho consentirien els alacantins i les alacantines?
Retirada de una palmera en la avenida Juan Carlos I de Elche / Áxel Álvarez
És cert que davant el canvi climàtic que estem patint, la ciutat necessita espais amb vegetació frondosa que serveixi de refugi a la ciutadania per a mitigar els efectes dels cops de calor; i els plàtans poden ser una bona solució. Però això no es fa com ho estan fent. Hui dia i ha documentació sobre com fer la ciutat resilient a les amenaces ambientals. També hi ha trobades d’experts a les que seria bo que assistís algun membre de l’equip de govern, acompanyat d’algun tècnic competent; que també n’hi ha a l’Ajuntament que estan molt qualificats professionalment i que tenen interès per la seua feina i estima per la ciutat i els ciutadans. També tenim a Elx universitats amb equips d’investigació, i professionals de l’àmbit privat, que podrien ajudar molt amb això. Necessitem un Pla de Via Pública consensuat amb la ciutadania, per a que tothom l’aplique amb coherència en lloc d’improvisar. Fer això és governar; i no tirar pel dret buscant la sortida més fàcil. Ningú, amb dos dits de front, ha dit mai que siga fàcil governar. Tan sols els populistes diuen això.
En qualsevol cas, cal tindre en compte que, a igualtat de pes, els arbres frondosos -com els plàtans de passeig- consumeixen entre 8 i 10 vegades més aigua que una palmera; i no anem sobrats d’aigua precisament. Cal que siguem prudents a l’hora de plantar frondoses, no vaja a ser que en un moment donat no les puguem regar i acaben amenaçant la seguretat vial. Cal plantar-les on toca, per a que facen el paper que toca; no per a fer bonic. Per exemple, a les places i carrers per a vianants de Carrús, el Pla o Altabix. És un despropòsit plantar-les -com s’ha anunciat- a la Ronda Sud i acompanyades de gespa. Allà no fan el paper de refugi ambiental per a la ciutadania, que és per al que les hem de plantar invertint-hi un recurs tan escàs i tan apreciat com l’aigua. Aquest és un despropòsit més gran encara que el de plantar tarongers i buguenvíl·lies al llit del riu, que també van anunciar en el seu dia. A més, si se porta a terme esta plantació de «grans arbres» a la Ronda Sud, s’acabarà amb les escasses vistes del palmerar que encara podem gaudir, autòctons i visitants, quan arribem a Elx. Lo dit, cal més estudi i menys improvisació.
