Estimada Aurora / Elisa Martínez
Convindria posar-te en antecedents. En aquesta terra nostra ha tornat a regnar la barbàrie. Talment. De moment, ningú mata ningú per les seves idees, com et feren a tu i a les teves companyes (Catalina Flaquer, Antònia Pascual, Maria Pascual i Belarmina González) aquell malaurat 5 de gener de 1937, però n’hi ha que se senten autoritzats per perbocar la seva rancúnia insadollable al damunt del teu nítid record. Els mallorquins et devem tantes coses, Aurora; ens has donat una lliçó tan inesborrable de dignitat, de fidelitat al propi pensament, de lluita per la igualtat i els drets socials, que has esdevingut un mite i ets com una mena de representació d’allò de més valuós que té la condició humana. Per això tens un carrer i un monument en el teu barri del Molinar, dones nom a un institut d’ensenyament secundari, ets filla predilecta de Mallorca i has rebut homenatges i reconeixements arreu.
S’entén, per tant, que ofendre la teva memòria no pugui sortir de franc. S’entén que revolti i provoqui un gran dolor que un beat ultramuntà que no controla els seus accessos de ràbia atàvica, des d’una tribuna institucional on se suposa que ha de practicar la concòrdia, estripi, rebregui i tiri a terra la fotografia on somrius al futur plena d’esperança. S’entén que sigui percebut com un fet tan pervers, tan profundament immoral, que obliga —que ens obliga— a reaccionar. T’ho devem, això de reaccionar, ja ha quedat dit. Però també ens ho devem a nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, si lluitem per restaurar allò que aquest lamentable personatge t’ha volgut robar —el bon nom, la fama, el respecte general…— ens ajudarà a ser millors, perquè lluitarem per una causa que paga força la pena, com és la causa de la justícia.
Més antecedents, Aurora. El subjecte que t’ha volgut faltar al respecte és diu Gabriel Le Senne Presedo (Palma, 1977). Presideix, gràcies al suport vergonyant d’una dreta que es diu civilitzada, el Parlament de les Illes Balears. Qui és aquest individu covard i hipòcrita, incapaç de reconèixer una errada intolerable i de retirar-se de la vida pública? És un hereu directe dels que et varen assassinar, del franquisme i dels franquistes. Però que sigui catalogat com a hereu del franquisme és bastant més que un recurs retòric. És la constatació d’una dada objectiva en tant que, en coherència amb els seus adlàters, ha justificat tantes vegades com ha estat necessari, directament o amb subterfugis, els crims de la dictadura franquista. Aquest és, sens dubte, el significat que té el seu mesquí gest d’odi: mostrar un rebuig irreprimible envers la teva figura i envers tot allò que representa una dona laica, feminista, lluitadora, d’esquerres, amant de la igualtat i la llibertat que afrontà el seu tràgic destí amb una estilogràfica a la mà.
[Quines darreres paraules ens volgueres deixar escrites, Aurora?]
L’odi, en efecte, fa molt més mal a qui el professa que a qui el rep. De fet, pot ser ben bé que el destinatari de l’odi ignori que és odiat. Ve a ser, l’odi, com una mena de malaltia que consumeix el subjecte actiu. De manera que Le Senne, mentre no faci allò que la seva religió li ha ensenyat, però que sembla que ha oblidat, que és penedir-se íntimament, demanar perdó i acomplir la penitència —que seria anar-se’n a casa seva a meditar una estona llarga sobre la necessitat de cultivar les virtuts cardinals de la temprança, la justícia i la prudència—, serà perseguit, ell mateix, per la seva atrabiliària rancúnia. Estem aquí, Aurora, en aquesta espera activa, a l’expectativa que caigui l’aprenent de sàtrapa com una fruita madura. O que —d’aquí ens dolem ferm!— els que el mantenen en el càrrec facin, d’una vegada per totes, allò que han de fer perquè caigui, encara que sigui amb un renou eixordador i a canvi de pagar un preu que, ara per ara, puguin considerar massa car.
Aquests que el mantenen, l’aprenent de sàtrapa, haurien d’entendre que s’han posat a la seva alçada i que exercir el poder sense dignitat, exercir-lo per retenir-lo i per res més, és una forma deplorable de fer política. En efecte, Aurora, estem aquí, amb la certesa que finalment guanyaràs aquesta batalla en contra del menyspreu i a favor de l’equitat i la reparació. A la memòria col·lectiva dels mallorquins ets viva i ben viva i sempre n’hi haurà de disposats a reivindicar-te. Disposats a fer realitat que, amb el teu exemple vital, et vares guanyar el premi d’entrar a la categoria de les persones que no moren mai.
Estimada Aurora / Elisa Martínez
 aquell malaurat 5 de gener de 1937, però n’hi ha que se senten autoritzats per){kind=link}