Com els grans toreros, sense despentinar-se i amb l’elegància que donen les taules. Robe Iniesta va aconseguir ahir fer vibrar Alacant en l’estrena de la nova temporada de concerts d’Àrea 12 davant més de 8.000 adeptes, segons informen fonts de l’equip de l’artista, al costat d’uns companys de grup que, amb la ximpleria, fa 10 anys que cobreixen l’esquena de l’extremeny. És un concert que reivindica aquesta (no tant) nova faceta musical contra tots aquells que van voler renegar d’ella per no portar el nom d’Extremoduro en el llom del CD. On la banda confirma ser això, una banda amb totes les lletres, on brilla la melodia i el virtuosisme dels seus components.
Ha plogut molt des d’aquella primera gira que tenia com a fi presentar el que, pensaven, seria el primer i únic disc de «los Robe». En eixe llavors no hi havia la complicitat que existeix ara, capaç de realitzar ostentosos paisatges sonors amb l’única intenció de demostrar que no han vingut a passar l’estona. S’ha convertit en un grup de culte. Dels quals amb cada escolta disparen a l’oïdor matisos diferents, i en directe es veuen capaços de jugar amb això.
Després de mitja hora de tediosa espera per part dels allí presents, Destrozares va obrir la veda d’un cançoner que generava sorpresa i emoció a parts iguals. No sé si serà cosa de nostàlgia (la seua i la del públic), però amb cada gira incorporen més cançons mítiques de l’època d’Extremoduro. Antany havies d’esperar als compassos finals de l’actuació per a gaudir d’algun ou de pasqua en forma de tema. Si te vas… i Ama, ama, ama y ensancha el alma eren les úniques composicions que es podien escoltar en temps de Lo que aletea en nuestras cabezas, però el poeta del rock sembla haver-se adonat que els temes que va compondre per al grup del qual ja no vol parlar continuen sent un baluard que sosté al públic en un clímax de passió i efusivitat. Per això, sense pensar-s’ho dues vegades, en aquesta ocasió va fer gala de cançons que han sigut la sintonia de capçalera de diverses generacions, rebudes amb crits per part del respectable.
Concert de Robe Iniesta a Alacant / ALEX DOMÍNGUEZ
La composició de l’actuació va estar marcada per dues parts clarament diferenciades. Podríem anomenar-les «la calma» i «l’apoteosi», encara que ni una va ser tan poc ni l’altra per tant. Un obrer del rock com Robe sap guardar els temps de manera que no quede molt lineal l’actuació ni que tot el pes recaiga en els últims minuts. Secundat per un set de llums minimalista, però elegant, es va moure el just i necessari del centre de l’escenari per a brindar la seua guitarra a aquells que es van gastar el seu sou en una entrada i donar unes voltes, literals, al recinte.
Els temes d’aquest projecte ja es consideren clàssics i els càntics de la gent ho confirmaven. Per això, ja no fa falta construir un ending consolidat en clàssics. Guerrero, El poder del arte o fins i tot una Nana Cruel dedicada als xiquets que pateixen els estralls de la guerra a Gaza. I no va ser l’única reivindicació de la nit, perquè les diverses guitarres de Woody Amores van demostrar que el missatge és important, encara que siga visualment, amb la bandera LGTBI+ i un Stop Genocide gran plasmat en el revers.
Va ser una funció que va demostrar que per molt que passen els anys, Robe segueix en un moment esplendorós. No obstant això, si cal donar a alguna cosa el mèrit de sostindre el concert, és a la complicitat entre guitarra i violí, Woody i Carlitos Pérez, ressaltant uns solos que desfermaven tempestes. I què dir de l’home orquestra David Lerman, un dels grans incompresos d’aquesta formació. I va haver d’arribar el descans per a veure al grup totalment deslligat, al públic entregat i fins i tot a Robe soltant-se més per un escenari que se li continua quedant xicotet. I tenint a aquests músics, tot és molt més fàcil. Esperem que seguisca així i que vinguen més discos perquè, com va dir Robe en una entrevista a aquest periòdic: «Tinc la sort que al públic li agrada el que faig perquè no sé fer una altra cosa».
