RTVE.
El millor bacallà al pil–pil es menja a Madrid. I el pop a feira? I el gaspatxo? I la paella més sublim? I les papas arrugás? Per descomptat, a la capital de l’Estat. Així és si seguim un dels magazins-gastronòmics que umplen l’escaleta del canal que pagam entre tots els espanyols per estar, suposadament, al servei de tots. Els programes presentats, curiosament, per dos meteoròlegs catalans –Mònica López i Jacob Petrus– estan al servei de la propaganda de les virtuts madrilenyes, de les seves festes, dels seus bars, restaurants i comerços. Algú que només vegi la televisió pública estatal quedarà convençut de què ser o anar a Madrid, és el millor que li pot passar en aquesta vida. I probablement en qualsevol altra.
Ah! Ho oblidava. Les millors ensaïmades del món mundial també s’elaboren a Madrid. Com no podia ser d’altra manera.
Televisió Espanyola s’ha convertit en Telemadrid. No perquè doni suport incondicional a Díaz Ayuso quan es mostra com una stabat mater dolorosa cada cop que li retreuen els negocis dels parents i assimilats amb doblers públics. No. Ho és perquè malgrat ser pagada per tot aquell que té un DNI, malgrat el seu suposat àmbit estatal, s’ha convertit en un altaveu de tot el que passa a la capital… i la resta som colònies sense drets. Veiem, és lògic que el canal autonòmic madrileny centri els seus informatius i magazins en les qüestions regionals. Exactament com ho fan la nostra IB3 a les Illes; TV3 a Catalunya o Canal Sur, a Andalusia. Però una televisió de llinatge Espanyola no pot ser una eina més de propaganda del centralisme cultural, festiu i gastronòmic.
Ho sospitàvem veient a la seva estrella del periodisme cultural, Carlos del Amor, informant amb imaginació i llenguatge florit sobre la més insignificant exposició, concert o estrena teatral… sempre que se celebri a la capital.
Ara ho podem demostrar científicament. Tot gràcies a una exhaustiva investigació que ha exigit quatre hores de sofà i la col·laboració de Movistar per veure mitja dotzena de programes d’una estirada, Espai de La 1, amb una durada de tres quarts d’hora, entre l’Informatiu Balear i el Telediario de les tres. Edició del 18 de març. S’emeten onze reportatges o seccions. Sis de Madrid. Cinc de la resta d’Espanya. És a dir, amb menys del 15% del total de població, acapara el 54% del contingut. Ho fa amb temes tan apassionants com una sopa oriental, un pastís, un restaurant idèntic a milers o unes ulleres. Entre els presentadors, personatges capitalins amb poques feines com un tal Gonzalo Miró, fill de Pilar Miró, o ☺Álvaro de la Lama, actor i fill d’un antic delegat de l’agència Efe a Palma.
Les diferències no són tan abismals els altres dies analitzats. Així i tot, de 54 reportatges, 18 estan dedicats a major glòria d’un centralisme que s’ha infiltrat molt més enllà de la política. Les Balears n’ha protagonitzat un dels 65 que hem controlat. Sabem que pel denominat efecte capitalitat, allà concentren el summum dels museus estatals. Que subvencionam tots aquells que pagam impostos. Tenen el Teatre Real, el de la Sarsuela, l’Auditori Nacional, el Prado, l’Arqueològic Nacional… Que el ministeri de Cultura manté gràcies a la generositat de tots el que cada primavera ens retratam davant Hisenda. També tenen allà els organismes públics amb els funcionaris més ben pagats de l’Estat. I les grans empreses, que copsen gran part de la contractació pública, gràcies als contactes cultivats a restaurants de luxe i a la llotja del Bernabéu.
Televisió Espanyola es manté oberta gràcies a gallecs, catalans, andalusos, illencs… Sí, i també els madrilenys, però no sols d’ells. I aquesta cadena d’àmbit estatal pagada per tots els espanyols, sembla Telemadrid. Ens fa competència deslleial amb els nostres impostos. O, donant una volta a una frase de Pere Sampol pronunciada fa anys en el Parlament: «Fan festa amb els nostres doblers i encara ens esbronquen. És el colmo!».
