Aquesta és la primera i màxima conclusió del triomf del Palmer Basket contra el Fibwi Palma. Per una part, el derbi ja és passat, punt i final. Per altra, la lliga segueix molt viva, res encara no està decidit. Tot queda en mans de les dues darreres jornades, punts suspensius. El Fibwi continua amb opcions d’enganxar-se al play-off d’ascens i el Palmer pot evitar el descens directe.
Per què el Palmer guanyà el partit? Simplement perquè fou millor. L’equilibri dels dos primer quarts, es rompé al tercer –aquí els immobiliaris començaren a guanyar el matx– i remataren la feina al darrer.
Si haguéssim de concretar, podríem dir que els de Raül Machado posaren en pràctica una defensa més agressiva que la del seu rival –una vegada més l’aportació de Feliu fou determinant–, dominaren el rebot –en capturaren 11 més que els homes de Ricardo Úriz–, saberen llegir el canvis defensius que els locals proposaren, especialment quan la disposició defensiva era zonal, no perderen els papers, saberen estar en pista durant tot l’encontre i tingueren quatre jugadors, Harris, Feliu, Urbutis i Mendiola, que demostraren el gran nivell de bàsquet que tresoregen.
Harris aparegué quan més el necessitaven els seus companys en forma d’assistències; Feliu tornà a regalar un clínic d’actitud i defensa i es mostrà encertat en un recurs tècnic que ell domina: tir després de bot, Urbutis fou un maldecap per als jugadors de negre, aportant en zones interiors i exteriors i Mendiola realitzà, per ventura, el millor partit des que és jugador del Palmer: acabà valorant 31.
El Fibwi no pogué aprofitar els seus punts forts i la nòmina de jugadors decisius fou massa curta, després d’un primer període d’encert notable des de 6,75: Williams mostrà una vegada més la seva polivalència, Suskavcevic –el perill més evident dels fibwis– anà de més a menys i Lafuente sumà bons números en rebots i assistències. Poca cosa més.
Els derbis tenen això: sembla que tot s’acaba amb ells, que no hi ha vida després d’ells. Idò no, la vida continua i el que queda per finalitzar la fase regular és com a mínim ben vital, atractiu i emocionant.
