No, no han vengut els Reis d’Orient a l’Atlètic Balears, tot i veure les cares del grup d’aficionats que anaren a donar suport a l’equip dissabte a l’entrenament, que em varen recordar les expressions d’alegria que tenia la meva filla cada 6 de gener en aixecar-se i veure tots aquells paquets.
No, tampoc ens hem comprat un cotxe nou perquè després de parlar amb molts aficionats abans del partit i veure les seves esperances, vaig recordar la cara de satisfacció del meu cunyat quan ens mostra la seva darrera adquisició automobilística.
I no, no som un grup d’amics que es retroben després de temps sense fer-ho. Perquè la rebuda que els «balearicos» feren a l’equip abans de començar el partit va ser la mateixa que la il·lusió que tenguérem Creactius, quan dissabte aconseguírem reunir-nos per fer una calçotada, després de molt temps de no ser-hi tots.
Simplement, el que va passar és que Jaume Mut va agafar el timó de la nau blanc-i-blava. Tots pensàvem que bastaria i que es compliria aquella màxima d’entrenador nou, victòria assegurada. Però finalment, no hi va haver premi, es varen veure millores, però es va tornar a perdre, no tornàrem a marcar i, el que és pitjor, no xutàrem a porta en tot el partit.
En Jaume Mut ja pot començar a veure quins són els problemes de l’equip que van molt més enllà d’un canvi d’entrenador o de la mateixa plantilla. Ara ja pot començar a tenir clar que el que li queda de la temporada, si no hi ha un miracle, serà un calvari. Probablement, els canvis al final del partit, quan sortiren tots els juvenils, és una forma de començar a preparar la temporada vinent.
Ara hem de començar a fer passes per recuperar una afició que està molt decebuda i que, progressivament, ha anat buidant les grades de l’Estadi Balear. Quan es consumi el descens necessitarem una neteja profunda, perquè sinó, encara no haurem tocat fons.
