Aquest dimecres 28 de febrer el nostre Castell-Palau acollirà l’acte de reconeixement com a fill adoptiu d’Alaquàs d’Enric Juan Redal. Un jove professor que en el llunyà any 78 del segle passat va aparéixer per aquest benvolgut poble. En veure el magnífic monument degué quedar-se bocabadat. Què feia aquell edifici en un poble menut enmig de l’horta?
Des d’aleshores moltes preguntes han tingut resposta, altres, encara no, però estem segurs que a poc a poc aniran eixint a la llum.
L’any 1981 la clavaria de la Mare de Déu de l’Olivar, de la qual formava part Enric, va traure el primer volum de Quaderns d’Investigació d’Alaquàs. Enguany es publicarà el XLIII. Ell en la seua humilitat, diu que aquesta tasca sempre ha sigut col·laborativa, i és cert, però també ho és, que sense ell al cap potser no haguera tingut eixa continuïtat.
Molt sovint explica que la història local trau de l’ostracisme a persones: homes, dones o criatures que van passar d’aquesta vida a l’altra sense cap reconeixement. I és ben cert. La història només parla dels més poderosos. D’aquells, qui en definitiva amb el seu esforç i diners ho van fer possible, en diu poc o gens.
Hui els parlarem d’uns d’aquests personatges que van passejar pels carrers d’Alaquàs: Alí Porrota, àlies Allioli; un pastor sarraí que estava casat amb Zohora; i Abdallà Porrota; als quals, un contracte de venda de llana de l’any 1413 ens permet ressuscitar.
El tal Allioli era membre d’una nissaga, els Porrota, en la qual hi va haver a més, mestres d’obra de terra, i llauradors. Poden imaginar-se com se’ns van obrir els ulls en veure aquell malnom. De quina pasta havia de ser aquell pastor per a anomenar-lo allioli?
Document de l’Arxiu del Regne de València / L-EMV
Aquest document no sols ens permet conéixer a dues persones humils, sinó que també, quan arrelada devia estar la utilització d’aquesta típica salsa per a ser usada com un àlies en les primeries del segle XV. Dit això, no podem saber si el motiu era la seua destresa en fer-la, o que era capaç de marejar fins a Maria Santíssima!
Contracte a València
El contracte va ser signat amb Francesc Siurana en València, en la notaria de Vicent Çaera, un escrivà molt afamat. Ens costa ben poc imaginar als tres alaquasers eixint cap a la ciutat pel Camí dels Fondos muntats en sengles someres; molt matí, i donada la data, vint-i-cinc d’octubre, tapats fins a les orelles. Quan van eixir de tancar el tracte, portaven catorze florins d’or d’Aragó en les butxaques. Era la quantitat rebuda de bestreta; en fer-li entrega de les vint-i-cinc arroves de llana en abril vinent liquidarien el total segons el preu que aleshores estiguera vigent.
Hem volgut deixar negre sobre blanc la nostra admiració i estima cap a Enric Juan Redal, i ho fem, mitjançant un personatge desconegut; un home del poble, un de tants que encara ens queden per descobrir.
Et desitgem per al teu homenatge un dia clar i seré, com el que Allioli havia d’emprar per a esquilar les ovelles.
Carpe diem!
