Aquestes setmanes, sempre dins la segona quinzena de febrer, al cor de l’hivern, els ametllers –els que encara queden- han vingut a rebentar i són plens de flors. M’agrada passejar per foravila, pels camins vells, pedregosos, i sorprendre’m –cada any em sorprenc- en descobrir que els ametllers esclaten de flors. Malgrat tot, els ametllers han tornat a florir. M’enrecord ara d’uns versos de Jaume Santandreu, publicats fa molts d’anys en uns fulls volanders de paper de diari. Començaven dient: «L’ametller del meu poble, / vell, caparrut i noble, / malgrat tot ha florit». Em quedaren gravats en la memòria. El poeta abrandat que era en Jaume projectava en l’ametller els afanys de supervivència dels mallorquins i deia «malgrat tot ha florit». Pensava que el nostre poble, tan malmenat, destrossat i mal venut, s’alçaria de bell nou de les cendres i aixecaria el vol com l’ametller que, a pesar de la poca cura que en tenim i del mal conreu a què és sotmès, no es cansa de florir.
No és la primera vegada que un poeta nostre projecta en un arbre les inquietuds que li remouen l’ànima i l’aixeca com a símbol de les seves aspiracions i de les seves ànsies. El més conegut deu esser El pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera. L’arbre, més vell que l’olivera, que lluita amb les ventades i escolta el crit de l’àguila, esdevé un símbol i alhora una proposta: deixa el llim de la terra, ve a dir-te, traspassa la boirada i «arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals»… Abans de Costa, Josep Lluís Pons i Gallarza s’arrapava a un altre arbre L’olivera mallorquina arran de la qual clamava conhort: «arbre amic del qui plora»; li demana que li conti noves del temps d’enrere i l’elegeix com a símbol de permanència, malgrat el pas del temps. Diu a la darrera estrofa: «Jo moriré i encara / espolsarà el mestral ta negra oliva; / res serà del que és ara, / tu sobre el blau penyal romandràs viva». Però, si prenem el fil dels arbres a través dels quals els poetes han tractat de parlar del seu món passarem encara per Un pi, de Pere d’Alcàntara Penya, mitjançant el qual i amb un cert humor ens diu que no t’entossudeixis de fer una cosa si al poder no li convé. Un home protesta perquè el pi, tot just acabat d’arrabassar, ha caigut enmig del camí i impedeix el pas de la gent. I ho han fet perquè d’aquesta manera «li convé al senyor marquès». Llavors, si li convé al senyor marquès, diu aquell home, «fes comptes caminer que no t’he dit res». Encara m’agradaria parlar d’un altre arbre: El pi ver, de Maria Antònia Salvà. És un poema d’una bella sensualitat: Se’ns diu que és un pi alt i esvelt i el fruit color d’aram és fort «com un puny clos d’atleta». Diria que, a més de sensual, amaga un punt d’erotisme, molt subtil, fins on li era permès a la poeta. I ens dirà que els pinyons d’aquell pi «ens deixava les boques untuoses».
Els ametllers de l’illa son plens de flors blanques, rosades… He vist, a vegades, neu a la Serra i els camps d’ametllers del Pla florits, tot de blancors sobre els sembrats verds. He d’insistir que ens trobam al cor de l’hivern, encara que, enguany, hem tingut un hivern dolç. Fa pocs dies per un canal de televisió mostraven des de Madrid els nostres ametllers florits. Deien. Fixau-vos que, un mes abans de la primavera, els ametllers de l’Illa s’han avençat i s’han omplert de flors. La causa: el canvi climàtic. Em vaig enfadar una mica. Llorenç Villalonga es burlava dels poetes que canten la florida dels ametllers perquè és primavera. Ho fa Aina Cohen i per culpa d’un d’aquests seus poemes –un sonet que comença dient: «¡Oh ametllers en primavera!»-, el baró de Charlus havia vingut a passar una temporada a Mallorca on arribà a començaments del mes de maig amb companyia d’un fotògraf alemany, amb l’esperança de trobar els ametllers florits i fotografiar-los. En veure que la florida dels ametllers ja havia passat, el baró despatxà el fotògraf cap a Alemanya i protestà al Foment de Turisme.
Quan vaig sentir que deien per televisió que els ametllers s’havien avençat a la primavera, vaig pensar: aquesta gent no sap quan floreixen els nostres ametllers i no ho sabran mai. Potser la culpa és d’Aina Cohen.
