La festa de sant Macià o Maties, en altre temps, era el dia 24 de febrer o el 25 en any bixest. La nova ordenació del calendari dels sants, posterior al concili Vaticà II, va situar la seua festa el 14 de maig, en el context del temps pasqual, més d’acord amb la seua elecció d’apòstol en substitució de Judes, tal com ho referix el ‘Llibre dels Fets dels Apòstols’. Ben poc sabem de sant Macià, tret d’algunes tradicions, de difícil constatació històrica, sobre la seua activitat apostòlica a Judea i altres regions, i el seu martiri, a Roma, en temps de l’emperador Neró. La tradició popular, en canvi, ha fet de la seua festa tot un punt de referència per als llauradors, els treballadors de la terra, sempre atents a les forces de la naturalesa. El canvi de data de la seua festa ha fet perdre el sentit de refranys com el tan conegut «per sant Macià, l’oronella ve i el tord se’n va», o si més no la necessitat de recordar a quin moment de l’any s’hi referia.
L’equívoca fama de les oronelles, a més del simple sentit descriptiu del refrany suara esmentat, també ha fet dir expressions com «oronelles pel febrer? Mal any ve», que no tenen possiblement cap fonament, però poden ser fruit d’alguna experiència negativa sobre l’advers resultat de les collites.
Encara, per acontentar els que dubten de tot o als que la timidesa els impedix manifestar el seu parer, un altre refrany dirà amb tota candidesa que «per sant Macià l’oronella sol tornar», com una modesta presa de posició, com fan alguns, en els grans temes de la vida.
El que té tot l’aire de ser més evident en moltes cultures antigues o no, és l’observació dels ocells pel seu suposat valor d’auguris de bondats o malvestats per a l’home, en evident contrast amb la predilecció dels poetes per l’oronella, tot un estimat missatger dels sentiments més subtils, farcits de malenconia, de pèrdua per alguna separació definitiva. En altres contexts, com en el llibre dels Salms, el desig de viure a la casa de Déu, al temple de Jerusalem, s’hi expressa amb l’evocació de l’oronella que en aquelles santes parets s’ha fet el niu per als seus fillets. La poesia i la religió han fet del viatger ocell tot un símbol de profunds sentiments i espiritualitat.
Possiblement on el paper de sant Maties, també per raó de la rima, té un destacat protagonisme és en tot el que afecta a l’oratge. Així la constatació que «per sant Maties, tant de nits com de dies» anuncia un perfecte equilibri entre la nit i el dia, com un equinocci al bell mig de l’hivern. Una vegada més, els ocells són els millors meteoròlegs, tal com fa el tord quan no se’n va perquè el fred encara seguirà, de tal manera que les oronelles hauran d’esperar el seu torn, siga dit amb embafosa musicalitat. És tanta la preocupació per l’oratge que, també per als llauradors, hi ha alguna advertència que recomana podar les parres, com una operació quirúrgica necessària si, a l’estiu, s’hi desitja que el raïm alegre la vista i regale dolçors al tast més exigent.
L’amable tradició popular encara ens informarà que «per sant Maties, de febrer queden cinc dies», una constatació d’una obvietat més que evident, però no innecessària perquè, tot seguit, es perllongarà amb la rotunda declaració que «sant Maties i Carnestoltes poc es porten», que és com dir que la seua proximitat en el calendari està assegurada. Una volta més, hem de reconéixer que els tòpics o els llocs comuns ocupen un notable espai en les comunicacions humanes, inclús en les proeses oratòries dels personatges del moment.
La festa de sant Macià, a la nostra comarca, assenyala el final de la ruta dels porrats amb el de Ròtova. La fira o mercat de tantes meravellaves tradicionals al voltant del mític torrat, havia començat, amb el patrocini de sant Antoni, a Oliva, per seguir a Benirredrà i Gandia, encara al gener, mentre sant Blai de Potries i sant Macià de Ròtova, al febrer, continuaven i tancaven el llarg camí de la primera part de l’hivern, la més freda de l’any. Tot esperant l’arribada d’altres festes, ja a tocar de la primavera, el porrat de sant Macià, no sols als pobles de la vall del Vernissa, farà alçar il·lusions, encara que les oronelles no hi facen companyia, a tots els seus visitants, sempre delerosos d’alegria i bon menjar.
Tornaran les oronelles als seus nius familiars, arrecerats als ràfecs de les velles cases del poble? No s’hauran extraviat en el seu viatge pels canviants oratges d’estos dies? Arribaran als nius d’altres temps o ja hauran desaparegut per alguna excessiva neteja o una estètica més al dia? Com ens agradaria poder contestar a estes preguntes com un senzill examen de preparació a les grans preguntes que arribaran al llarg del viatge de la vida, sotmés a tants oratges adversos, però també més planer i confiat si alguns oferixen la seua companyia i com les obscures i poètiques oronelles sí que han aprés els nostres noms i no els oblidaran mai més.
