Els resultats són tan decebedors com sempre. S’han agreujat pels efectes de la pandèmia, però aquesta és una tònica generalitzada. Espanya està per davall de la mitjana de l’OCDE i de la Unió Europea, un resultat preocupant. Les illes es troben encara un poc més enrere que la mitjana espanyola. S’ha romput una tendència que durant una dècada constatava una lenta millora dels paràmetres de l’arxipèlag. No cal donar més dades. Encara que qui vulgui més detalls les trobarà a la informació que Mar Ferragut publicà el passat dimecres a les pàgines del Diario de Mallorca.

El conseller d’Educació, Antoni Vera, durà els resultats als organismes de diàleg amb la comunitat educativa per estudiar millores. Els sindicats també s’han manifestat. Diuen que substituir docents per tecnologia no és una bona idea, que les Balears pateixen un abandonament precoç dels alumnes perquè troben feines que requereixen poca qualificació i que l’excés de burocràcia allunya als professors de la seva veritable funció. Un dels diagnòstics recurrents, encara que aquest cop no ha sortit a rotllo, és l’allau d’immigrants de tota mena –europeus rics, magrebins, de l’Àfrica negre, asiàtics o americans del sud–, que arriben amb el curs començat i dificulten la marxa normal dels cursos.

No importa si el diagnòstic és mono o multicausal. No és suficient tenir una descripció general de la situació. El necessari és posar solucions. Ja. Experts tendrà la Conselleria, però no cal ser el brasiler Paulo Freire, el pedagog de moda en els meus anys d’estudiant, per a saber que cal situar el docent en el centre del procés educatiu.

És coneguda la carta que Albert Camus adreçà al seu mestre Louis Germain el 1957, poc després de rebre el Premi Nobel de Literatura. «Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nin pobre que jo era, sense el seu ensenyament no hagués succeït res de tot això [en referència al guardó]». Camus, net d’una menorquina emigrada a Algèria i fill d’una dona analfabeta i vídua, estava condemnat, en acabar de l’ensenyament primari, a cercar un treball sense qualificació per ajudar a la precària economia familiar. Continuà estudiant gràcies al professor que veié les possibilitats de l’alumne, gestionà una beca i, més enllà de la seva obligació, l’acompanyà en tramvia a les proves d’accés. Gràcies, també, als sacrificis del matriarcat que governava ca seva, pogué ingressar a un institut i, amb els anys, pujar al cim de la literatura mundial.

L’escriptor francès reprèn el tema del seu mestre a l’obra pòstuma El primer home, en la qual autobiografia la seva infantesa al país magrebí. El capítol que duu per títol L’escola el protagonitzen dos personatges fàcilment identificables amb Camus i Germain. L’alumne de llavors expressa la seva admiració vers el mestre bondadós, savi i apassionat. A la vegada reflexiona sobre les qualitats del docent: «Alimentava [en els alumnes] una fam més essencial en l’infant que en l’home, i que és la fam del descobriment».

No hi ha més secrets. El sistema importa, però no és el pal de paller. Les lleis entretenen els polítics sense solucionar els problemes de sempre. Es necessiten famílies entregades. Un ambient que fomenti el coneixement i la cultura. Però l’essència sempre seran els senyors Germain. Els mestres preparats i apassionats. Els que són capaços de copsar l’atenció dels alumnes i despertar-los les ganes de descobrir més. Els dedicats a l’infant i no a omplir la paperassa exigida pels burocrates o obligats a debatre falses polèmiques creades pels polítics. Els enamorats de la seva professió. Llavors, i sols llavors, Balears pujarà com l’escuma als rànquings de les proves PISA.

Artículos relacionadosMás del autor