Per seguir la línia que vaig començar la setmana passada, aporte una dada nova per veure que el terme País Valencià, lluny de ser una terrible invenció fusteriana -o alguna cosa encara pitjor, si és que en pot haver-, sempre ha tingut una certa tradició a les nostres terres -i més enllà- i, per tant, no l’hauríem de demonitzar ni bandejar ni, tampoc, prohibir: és una forma més de referir-nos al territori valencià i, com que, quan es fa servir, s’entén inequívocament el que vol dir i és útil en l’acte comunicatiu, no li veig cap problema si l’usem. Clar que, açò s’esperaria d’unes persones racionals i cultes.
Però anem a la dada anunciada. El 1851 -amb reedicions posteriors- Modesto Lafuente y Zamalloa, natural de Rabanal de los Caballeros, en les terres de Palència -amb P-, publicà el volum sisé de la Historia general de España desde los tiempos más remotos hasta nuestros días. Lafuente, que estudià teologia i lleis i va exercir de periodista, historiador i escriptor, va ser, a més de bibliotecari i catedràtic al seminari d’Astorga, sacerdot -encara que després s’ho deixaria. Nascut el 1806, li va tocar viure un període convuls de la història espanyola. Adscrit a les tendències liberals, va arribar a ocupar càrrecs de responsabilitat en el govern. I abans de morir, el 1866, va ser condecorat amb l’orde d’Isabel II i va ser membre de la Real Academia de la Historia de Madrid. Res, des de la meua òptica, el pot vincular a tendències separatistes o catalanistes.
Però, si ara el recorde, ací, és perquè, com ja he dit, el 1851 es va publicar un volum seu d’història i, en ell, apareix de nou el terme «pais valenciano». I, encara, aplicat a un període tan remot com la conquesta jaumina: «Entregada Montesa, todos los sarracenos que tenían fortalezas y castillos se pusieron a merced del rey, el cual los hizo abandonar el fértil pais valenciano que tanto ellos querían y que de tan mala gana desemparaban» (pp. 109-110). I poques línies més avall, el mateix Lafuente afegia: «se acabó de conquistar el reyno de Valencia». Amb què, com es veu, totes dues nomenclatures coexistien en el repertori de conceptes que usava aquell senyor. I més encara, en la que es considera la primera obra historiogràfica que considera Espanya com una nació unitària des dels temps immemorials. I el País Valencià, denominat així, no era cap entrebanc per a aquella concepció -encertada o no. El «pais» era un concepte geogràfic i el terme País Valencià, en boca d’un palentí del XIX i d’ideologia clarament «unitarista», no causava espant a ningú. Per sort.
