Ni la lectura dels versos de la presidenta del Congrés, ni el disgust dels que creuen que s’ha utilitzat el nom del poeta en va, ni molt més la ignorància d’un cortesà. La pirotècnia digital passa ràpida. Quan algú escriu poemes, millor dit, els publica, el copyright passa al lector. No m’agraden els recitals on els autors expliquen el sentit de la composició lírica, perquè a més de fer un spolier prohibit en altres creacions artístiques, lleven el component imaginari. Pensem en la signatura de llibres d’un escriptor de novel·la negra, que després de la dedicatòria diga: «espere que li agrade que l’assassí siga el terrorista islàmic». O que un llibreter benintencionat diga que l’assaig que acabes de pagar no passa de ser una mala còpia de Benjamin. O que la situació passarà en entrar al museu, al cinema, teatre, o el que seria ja considerat presumpte delicte, que amb la compra de les entrades pel concert del pròxim 20 de juny a l’Estadi Olímpic apareguera un anunci de les tres cançons dels bisos que farà The Boss.
El que més em sobta és l’oblit que l’any vinent, en concret el 4 de setembre, el de Burjassot faria cent anys, la xifra màgica on el món cultural es torna carabassa. Vistes les omissions de l’Any Fuster, ho faríem pitjor amb Estellés, sobretot comprovant com es comporta l’església que s’atorga el seu nom. Encara m’ho passe molt bé llegint-lo, i torne sovint als seus versos on es fuig del dogmatisme per reivindicar un sentit llibertari de la quotidianitat sense ocultar el compromís social. Vaja, tot el contrari de la secta que el reivindica.
El primer llibre que vaig comprar-me amb diners meus va ser Hotel Paris i sempre quedarà la seua literatura. El mateix em passa amb Vargas Llosa, un magnífic escriptor, al que no votaria mai, o amb El Botifarra, on ningú em pillarà en una de les seues actuacions. El de Xàtiva no té la culpa que els desficiosos que encara busquen un himne amb lletra eleven a categoria patriòtica la Malaguenya de Barxeta. La nova ruralitat tendeix cap a la reacció tradicionalista, per això quan pense amb els guardians de les essències d’Estellés m’entren ganes de pixar.
