Fa 50 anys Vicent Andrés Estellés publicava un comentari sobre Gandia i la novel·la. El poeta i periodista lamentava el buit narratiu de Gandia, la terra de Joan Martorell. Recordava que el mateix Vicent Blasco Ibáñez havia arribat a escriure alguna cosa sobre les ciutats veïnes d’Alzira i Dénia, però no sobre Gandia, mentre Estellés diu que «la possible novel·la de Gandia està plena de salut i de vida a penes ixes al carrer». Inclús arriba a proposar un model narratiu per a la nostra realitat ciutadana inspirat en una mescla de Gabriel Miró i Llorenç Villalonga, que evidentment no va quallar en els autors saforencs que van produir una narrativa potent i diversa des dels anys 80 del passat segle. El comentari d’Estellés acaba amb una reflexió més general sobre la incapacitat valenciana de traure partit literari de les nostres comarques i ciutats.
El que sorprén en un període tan llarg, com és el de 1900 a 1973, és la total absència d’autors saforencs en la narrativa valenciana, tret de Josep Mascarell i Gosp (Alcalà de Xivert, 1910 – València, 1977), vinculat familiarment a Vilallonga. Abans de 1939 la nostra narrativa va conéixer un període de provatures entre una literatura popular, molt centrada en l’àmbit rural i amb certa influència del naturalisme del primer Blasco Ibáñez, i una narrativa culta, d’inspiració modernista, amb una evident tendència lírica i alguns elements historicistes. Com un terreny fronterer, la narrativa costumista tenia també el seu lloc, marcadament local, molt allunyada dels temes del moment. Als anys 30 ja era evident que sense un nou llenguatge narratiu i una renovació estètica i ideològica, era quasi impossible l’aparició d’un públic lector, és a dir, del suport econòmic de les possibles editorials.
La lenta recuperació de la postguerra va posar de relleu la necessitat d’una narrativa més acostada als problemes humans i socials d’una època que entraria ben prompte en una profunda transformació des de finals dels anys 50. El conreu de la narrativa breu, el conte, va continuar tenint la preferència dels autors valencians, com també el costumisme, ara més realista, propi d’algunes comarques castellonenques i alacantines. La publicació de novel·les va començar amb grans dificultats, com la falta d’un públic lector, però ja s’apuntaven noves tendències de caràcter psicològic i urbà, tot i que va continuar la narrativa rural, encara fidel a un cert naturalisme. La indubtable millora del llenguatge narratiu va permetre inclús l’acostament a la literatura infantil i juvenil. Tot i la modèstia quantitativa i qualitativa de la narrativa valenciana dels anys 50 i 60, el camí ja s’havia obert i, en poc de temps, el seu creixement va ser espectacular, però sense que els jóvens se sentiren continuadors d’aquella etapa literària.
Uns anys després de l’article d’Estellés, la nostra comarca ja produïa les primeres novel·les de la mà de Josep Rausell (Gandia, 1926-2006) i Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). La temàtica d’estes novel·les, amb un forta càrrega documental, s’inspirava en les experiències viscudes al voltant de la guerra del 36, amb el desig de recuperar el passat i l’impossible retorn a la infància. Esta narrativa memorialista tindrà els seus continuadors en altres autors, no sols de la Safor, com una evident prova de la necessitat de no deixar en l’oblit el sofriment viscut, la pèrdua dels millors anys de la infància i la joventut.
L’absència d’una important tradició narrativa va inaugurar un temps de llibertat creativa, d’experimentació, de tal manera que ràpidament la novel·la, a més de créixer exponencialment, va acostar-se als grans corrents de la narrativa europea i americana. L’amplitud de la seua temàtica és immensa i homologable a qualsevol altra literatura, tant per la seua temàtica com per la tècnica narrativa i el llenguatge. A poc a poc ha anat creixent un públic lector i editorials amb catàlegs ben representatius de la novel·la actual valenciana. L’aportació d’autors saforencs a esta notable producció narrativa és de gran importància, de tal manera que, amb la poesia, és ja tot un referent de primer ordre en la nostra literatura.
Després de mig segle, val a dir que s’ha acomplit més que abundosament el desig de Vicent Andrés Estellés sobre la novel·la a Gandia. Els temps, però, ja són tots uns altres. Al cansament o la desaparició dels autors que van fer possible aquella embranzida narrativa, ara l’evident triomf d’una literatura de segon nivell, difosa per grans grups editorials i mediàtics, ha conformat una gran massa de públic lector ben atent a les novetats dels seus autors predilectes, mentre el desarrelament d’una part important de la joventut, tan immersa en les noves tecnologies, no augura una fàcil continuïtat amb la fase ascendent de la nostra narrativa, com ja passa en altres literatures, perquè l’esforç ocult, el silenci o la paciència, és a dir, alguns dels elements que més contribuïxen a la creativitat artística no tenen actualment una bona acollida, menysvalorats per tants triomfs, encara que efímers, de les celebritats del moment, fabricades i oblidades ràpidament, sense haver passat pel treball humil i discret de cada dia.
