Ho he escrit en múltiples ocasions: Una de les capacitats humanes més rellevants i més definidores de l’espècie és l’habilitat de contar històries, la destresa a l’hora de recuperar els records i l’experiència amb la intenció de teixir-ne una contança, un text narratiu que pot ser una novel·la, un conte, una història familiar, unes memòries… Una ficció. I aquesta capacitat de reelaboració de l’experiència –perquè les històries que contam sempre contenen porcions del que hem viscut- i filtrar-la en una trama imaginària ens ofereix una inextingible font de coneixença, d’evasió, de conhort, d’experimentació. La història contada ens mena al que s’ha dit el text infinit: perquè el sentits d’aquest text no acaben mai. No acaben mai les possibles lectures. Cada vegada que ens apropam a una història, sigui perquè ens la conten de manera oral, sigui perquè la llegim en la seva forma escrita, ens permet la llibertat d’escoltar-la o rellegir-la a la nostra manera i tenyir-la alhora amb les nostres inquietuds, els nostres afanys, les nostres fatigues, els nostres desencants, els nostres somnis.
Podríem dir que la facultat de contar històries, de narrar un esdeveniment, d’imaginar una ficció forma part del que podríem dir l’especificitat humana. I ben segur que no ha existit ni existeix cap col·lectivitat, ni una sola tribu, ni un sol poble, que no hagi sabut en què consisteix narrar una història. I mentre contam transcendim els confins de la nostra realitat alhora que elaboram un relat en el qual ens reconeixem. Aquests relats ens diuen que la vida humana arribarà a tenir un significat. I nosaltres sabem que la nostra identitat, el que ens identifica, és una construcció simbòlica que sorgeix de la nostra capacitat d’imaginar.
Durant molt de temps he cregut totes aquestes coses. Quan exercia de mestre, fa molts d’anys, en una escola de la perifèria ciutadana, procurava que els meus alumnes descobrissin el valor de la capacitat de contar històries i feia tot quant sabia per exercitar-los en la pràctica de la narració. Un dels exercicis que els proposava –i encara hi ha alumnes que se’n recorden i, a vegades, si de cas ens trobam pel carrer, m’ho recorden- era el següent: Prepara un full en blanc i un bolígraf –els deia-. Ara treu-te una sabata, posa-te-la arran de l’oïda i escolta. Fes-ho amb atenció. La sabata té alguna història que desitja contar-te.
No era més que un joc. Els meus alumnes sabien que, per molt que escoltassin, de l’interior de la sabata no sorgirien les veus que reclamaven. Jo també ho sabia i, no obstant, no deixava d’insistir: Escoltau la veu que sorgeix de la sabata i escriviu la història que podreu desxifrar. Lentament, començaven a escriure. No era una veu sorgida de l’interior de la sabata allò que sentien. Eren les veus de la imaginació que parlaven, cada vegada amb més força. Dintre teu, els tornava a dir, sempre hi ha una història que espera ser contada.
D’altres vegades els proposava que inventassin la història de les coses quotidianes. També els objectes amb què convivim, tenen coses a dir-nos: una bicicleta vella, una cadira, la taula del menjador, una cullera –explica les històries de tots els que han menjat amb aquesta cullera-, un llit abandonat vora un contenidor de fems, una ampolla de vidre que la mar ha tret…
Fou dilluns d’aquesta setmana. Vaig obrir el periòdic i entre les pàgines vaig trobar un reportatge abundosament il·lustrat sobre el lloc on van a parar les pasteres abandonades amb què els migrants procedents de l’Àfrica arriben a les nostres illes. És als terrenys de Son Tous, una antiga caserna militar. De sobte m’han revingut al cap nombroses històries. He imaginat les vides de les barques amuntegades. L’autor del reportatge diu que aquell espai és un cementiri de barques «amb centenars d’històries que, probablement, ningú no contarà mai». Una història que s’amaga rere cada una de les persones que viatjaren amb aquestes barques, rere cada ampolla d’aigua, rere els plàstics arrugats, rere la roba esquinçada, rere les sabates perdudes entre les deixalles. Si pogués agafar una d’aquestes sabates i acostar-me-la a l’oïda, escoltaria les veus que s’hi amaguen. Unes veus sordes, obscures, plenes de silencis.
