El passat 1 de setembre els compliren cinquanta anys des que obrí les portes el primer hospital Francesc de Borja. Es tractava, aleshores, d’una residència anomenada mixta, meitat ambulatori i meitat hospital, el nom de la qual era Francisco de Borja. Aquella residencia mixta es va construir per atendre els treballadors, familiars i pensionistes de la Seguretat Social de Gandia i de la seua comarca, amb la intenció afegida de minvar la pressió assistencial que feien els nostres assegurats sobre els grans hospitals de València, als quals, fins aquell moment, calia assistir per atendre qualsevol incidència que necessitara d’hospitalització.

L’edifici es va construir al final del Passeig, nomenat aleshores de Lluís Belda i, després d’ell, sols hi havia els horts de tarongers i es podien divisar, nítidament, el Molló de la Creu i el cim del Mondúver. La part de l’hospital tenia quatre plantes: les dos primeres, per a Ginecologia i Obstetrícia; la tercera, per a Cirurgia, i la quarta, per a Traumatologia. En total 68 llits. Hi havia, els serveis centrals de laboratori i radiologia, bugaderia, cuina i cafeteria. Hi havia 22 metges especialistes i es contava amb l’imprescindible ajuda assistencial del personal d’infermeria i del personal administratiu. En total conformaven la plantilla de personal 178 persones.

Prompte s’adonaren que eren insuficients per a la seua labor assistencial i, a més a més, la situació s’agreujà quan, a penes catorze mesos després, les autoritats sanitàries decidien afegir la població de Dénia a la nostra ja insuficient residència, la qual passà d’atendre nostres120.000 cartilles i les 80.000 del subsector de Dénia.

Tots, metges, personal, parteres, pacients, familiars i accidentats, hi entràvem per una rampa d’accés situada en el carrer Sant Pere. No hi havia ordinadors, tampoc telèfons mòbils ni buscapersones. Els grans avanços en l’exploració mèdica, com l’ecografia, la TAC o la ressonància magnètica, tardaren uns anys en arribar, així com, també, les novetats de la tecnologia del laboratori i de la informàtica.

Però en aquells primers catorze mesos d’aquella residència mixta foren atesos 26.000 pacients en consultes externes, es van fer prop de 4.000 ingressos hospitalaris, 1.500 anestèsies generals, havien nascut 1.300 nadons, s’havien fet 170.000 anàlisis i practicades 35.000 radiografies. Amparo Martínez Alandete, qui fou la secretària de tots els directors i gerents durant 43 anys, deia en el vídeo commemoratiu i referint-se a aquells primers anys que la labor assistencial que realitzaren, aleshores, tots aquells professionals fou digníssima i que calia considerar.

En el vídeo, tres directors gerents que tingueren acció i responsabilitat directa en el desenvolupament dels successius hospitals Francesc de Borja, Francisco Martinez Grau, Federico Caro Pérez i Rafael García Dolz explicaren detalladament totes les vicissituds viscudes que feren, cadascuna, més gran a la Institució. En el vídeo també intervenen, Joaquín Miñana Lorente, qui fou director i gerent en dues etapes i Rosa Andrés Lozano, l’última gerent. També ho fa Isidro Ferrando Bataller, qui recordà la inundació que afectà greument la labor assistencial hospitalària durant quatre mesos i les tres amenaces de bomba.

El doctor Ramiro Verdejo Tamarit parlà en nom de tots els directors i gerents que havien sigut al llarg d’estos cinquanta anys: «Cal acceptar el nomenament de director amb responsabilitat, compromís i il·lusió. […] Cal escoltar tots els interlocutor possibles, aplicar les mesures necessàries i emprar grans dosis de sentit comú, per a intentar seguir millorant el que ja existia.[…] No tinc cap dubte que tots els objectius aconseguits en estos anys han sigut fruit del treball en equip del conjunt de treballadors, professionals i equips directius de l’hospital amb la satisfacció de tots nosaltres d’haver servit a Gandia i a la seua àrea sanitària en una matèria tan sensible i delicada com és la salut».

L’actual gerent de l’Hospital Universitari Frances de Borja, Pedro Rollán García, parlà de la situació actual, amb la imminent posada en marxa de l’accelerador linial oncològic i dels reptes d’un futur immediat que passa per adaptar els nostres hospitals, creats per atendre processos urgents, a la cronicitat actual de les malalties, també de la necessitat de considerar l’hospital com integrat en tots els elements del Departament de Salut. L’Excel·lentíssim alcalde president de l’Ajuntament de Gandia, José Manuel Prieto Part, qui havia acudit amb la tinenta d’alcaldia, Liduvina Gil, digué: «Hui és un dia de commemoració, retrobament i gratitud a la sanitat pública i a tots els professionals que fan i han fet possible que un dels pilars del nostre estat del benestar perdure en el temps i en el nostre imaginari com a un motiu d’orgull. […] Hem recorregut un llarg camí per a arribar fins ací, fins esta celebració i, al mateix temps, queda molt per recórrer. Un camí il·lusionant en el que els protagonistes seran els pacients que tenen este hospital com a centre de referència, els ciutadans i tots els professionals que treballeu i feu possible la sanitat pública».

Tancà l’acte, i els parlaments, el Secretari Autonòmic de la Conselleria de Sanitat, Francisco José Ponce Lozano, qui digué que sempre estaria predisposat a ajudar per a complir totes les demandes que arribaren des del nostre hospital.

L’acte havia sigut organitzat per Bea Rodrigo, reponsable de Comunicació de l’hospital, qui convocà posteriorment a prop de tres-centes persones, totes elles treballadores durant els 50 anys d’història de l’hospital, en un dinar de retrobament. Aquell migdia cadascuna d’elles es deixaren arrossegar pels seus cors, per la seua memòria i per les seues emocions. Càrrecs i protocols m’han dut a viure este tipus de recepcions però no he conegut mai la barreja d’abraçades, llàgrimes i d’alegria per un retrobament entre persones que compartiren tantes nits de vigília, tantes hores d’angoixes en la porta d’Urgències i tants moments de silencis de la sala de quiròfans, de sentir l’alegria d’arribar a temps de salvar una vida, de plorar la impotència de no poder-ho fer. Si és cert que el transcurs per la vida és una barreja continuada de tot tipus de sentiments, el transcurs per la vida dins d’un hospital és una barreja d’emocions viscudes al límit, i eixa vivència lliga les persones que les compartiren, per sempre.

Pels tres hospitals Francesc de Borja, durant 50 anys, passaren milers de persones treballadores que donaren per ells el millor que tenien de la seua professió, de la seua responsabilitat i de la seua humanitat. Cadascuna d’elles amb les eines tècniques i els coneixements científics de la seua època.

En aquella Residència Mixta Francisco de Borja van nàixer, feliçment, els meus fills; en l’Hospital Francesc de Borja del Passeig van morir, dignament, els meus pares; en l’Hospital Universitari de Sancho Llop en van operar a mi, amb confiança, fa quatre anys.

Llarga vida a la seua història!