Sempre m’ha entusiasmat el duc de La Rochefoucauld. Les seves màximes m’han fet companyia en moments baixos i en moments alts. Ara n’acab de trobar una que s’ajusta a la perfecció amb el meu estat d’ànim. Obri un manuscrit seu de l’any 1660. Cal llegir-la a poc a poc i pensar-la més a poc a poc: L’enfance nous suit dans tous les temps de la vie (La infantesa ens segueix en tots els temps de la vida)..
El terror de les coses
No puc suportar aquesta violència perpètua, per totes bandes, aquests malentesos, aquesta còlera, sovint justificada, aquesta solitud, aquest dolor, aquesta impressió d’acceleració cap a un desastre.
Per sort, encara que sigui rar, la llet de la tendresa humana ressorgeix. I de vegades em fer una fesomia admirable. I sent una revinglada a l’estómac i un calfred a l’espinada. M’agrada posar deu vegades seguides una cançó, i respirar l’aire verjo del dematí, quan em despert, aquest aire de benedicció que sempre m’ha estat tan familiar.
Saps que tothom, la vostra carnissera o el vostre batle, el fiscal xulesc i cregut o la humil kelly que encara no té els llits que s’alcin, el professor de secundària o la monja de clausura, saps que cadascun se sent tot sol i que té quasi tanta de por de la seva vida que de la seva mort?
El conformisme ho empastifa tot com una epidèmia que no volem veure. I la pèrdua de la confiança dels uns en els altres és de les fetes més terribles que vivim sense témer-nos-en..
Tot, en les nostres vides , és terriblement simple
Regellesc El mar de Blai Bonet en la primera edició d’El Club dels Novel·listes de 1958. És de la biblioteca de mumare. El rellegesc perquè he d’anar a fer una presentació de la pel·lícula d’Agustí Villaronga (dins el Festival Literanit 2023) i vull impregnar-me de la música de l’amic poeta santanyiner. Escoltau: «No saps tu com emociona veure’m dins el mirall, amb les sabates posades. Jo crec que estic molt malalt perquè em ve de lluny aquest estimar-me sempre. Quan jo era noi, anava amb una nena que tenia nou anys i que es deia Magdalena, en un galliner. Hi havia un banc de pedra, dins la barraca on ponien les gallines. Jo asseia la noia en el banc. Damunt la falda li posava una margarida gran, d’aquestes silvestres que creixen dins les figueres de moro. Tu no em creuràs. Però jo m’estava mirant allò amb una cara d’enamorat. I ella deia el meu nom. Sense riure. I jo no tenia altra cosa que una pena de noi que sap que no podrà jugar mai més amb aquella alegria d’abans.».
Diré la veritat: que Agustí va saber traslladar al cel·luloide la poesia fonda blaibonetiana i la va donar als humans com si fos la cosa més senzilla i humil de la terra. Això que Pere Pau Pasolini anomenava «cinema de poesia».
Una amiga, Maria Bohigas, recorda els cinquanta anys de l’adolescent de sal
I ho fa amb dos fragments. El primer: escoltau.
Magnífic ha de ser el text per contenir el que hi batega al llarg dels anys, aquest cor: la buidor.
…Vos en temereu que aquestes dificultats formals gegantines que troba per expressar-se, aquest returar continu, aquesta por a no dir res del que pensa, a fugir del que desitja, […] no són més que un gran espant d’enfrontar-se amb la solitud,
diu la veu que increpa el lector entremig de les pàgines escrites per l’Adolescent; i el Recordador d’Aràlia, aquest adolescent ja vell que viu en un palau de luxe i d’absència, li respon: «Des de la meva talaia tot m’espanta».
I el segon fragment: Passen els anys, no la por. I com a editora que sóc de Biel Mesquida, com a padrina de fonts del seu Llefre de tu, voldria cometre un acte balzacià: tenir-lo a pa i aigua en unes golfes. Que el buit s’expandís sense traves. Que l’Adolescent transformista de vint o seixanta anys deixés pas a això tan fatalment estable, tan durador en el seu estat, que és l’infant.
—Ja és així, de vegades.
En aquesta expansió del silenci que es produeix a segons quines pàgines de Biel Mesquida, es pot arribar a sentir això:
Només hi ha el silenci de les esquelles i el crit monòton del mussol dintre l’horitzó sanguinós quan la dona sord-muda treu una cadira de bova davall la figuera, agafa amb ràbia i tendresa aquella pepa de plàstic sense cap que trobà perduda per la carretera i engronxant-la enmig dels braços la desperta amb la més irada cançó de bressol.
Maria Bohigas no ha escrit això el 2023, quan la Fundació Bertrana i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans han fet un acte de record del meu primer llibre, L’adolescent de sal, el proppassat dia 22 de setembre, a Barcelona, amb les paraules alades i sentides de Mariàngela Vilallonga (presidenta de la Fundació Bertrana), de Nicolau Dols (president de la Secció Filològica de l’IEC), de Sebastià Portell (president de l’AELC), de Sebastià Alzamora i de Pep Nadal (membres de la Secció Filològica i el segon, jurat del premi Bertrana de 1973), que glosaren amb intel·ligència, amor i humor l’obra. Els don les gràcies més fondes a tots per la seva generositat, el seu coratge i la seva alegria. Varen dir-hi la seva i m’amararen de satisfacció. I també don les gràcies a tots els amics que m’acompanyaren amb calidesa i fervor.
I vull donar testimoni que Maria Bohigas fou una avançada, una editora sensible i sàvia que l’any 2015, ben avant la lettre, ja havia dit quatre mots de la veritat a l’Arts Santa Mònica de Barcelona amb un text singular, fondo, ben sentit i ple de sentits, que profèticament titulà: Professió: adolescent (Biel Mesquida per Maria Bohigas).
I don les gràcies de bell nou a tots els que han participat en aquesta feta i aquesta festa dels cinquanta anys de L’adolescent de sal que he volgut publicitar en aquestes notes volanderes davant el silenci majoritari dels mitjans dits de comunicació.
Una data és la unitat minimal de la Història. Quin guster celebrar les dates dels llibres!
