Crec que va ser José Luis Borges qui digué que un pertany al lloc on ha fet el batxiller. Indubtablement és una exageració, però és cert que passar set hores diàries, entre els 10 als 17 anys, amb uns companys, uns professors i unes determinades formes de relacions socials, té una influència gens menys preable en la nostra manera de ser al món.
En la seixantena d’anys des que vaig començar aquella dècada que em portà de la infantesa a la maduresa, passant per l’adolescència, els canvis de tota mena que ha sofert la Safor són enormes, i parle de la comarca perquè aquesta era la procedència de la majoria dels alumnes de l’Institut. De fet, a l’aula la llengua era el castellà i al patí era el valencià.
Deia Joan Fuster al País la terra ho era tot, una altra exageració que pretenia fer entendre la gran importància econòmica de l’agricultura. En el cas de la Safor, la taronja comuna, cadernera, sanguina, mandarina, washingtona… eren el producte important, sense menysprear les hortalisses. De la taronja i del camp provenien els ingressos i un gran nombre d’oficis que li donaven a Gandia un cert aire industrial, sense magnificències, però abundants en nombre de manufactures, tallers, magatzems i fàbriques (arts gràfiques, fusteries, maquinària, metall-mecànica, motors…) i, d’ací, el comerç, les professions liberals i el transport.
En aquells anys el concepte d’obsolescència era inconcebible. Les coses que es compraven havien de ser poques i de durabilitat assegurada. La roba passava de pares a fills; els vestits es feien a mesura per sastres i modistes; totes les ferramentes, ormeigs, estris, eines i utillatge es podien fabricar i reparar; tot mecanisme o tota peça feta malbé havia de ser reproduïda i substituïda; tots els atifells, mobles i paraments de les cases, així com; tot el material de construcció, eren fabricats a la comarca.
L’Institut Laboral Ausiàs Marc, que així és deia, estava orientat a subministrar ma d’obra qualificada o semiqualificada a aquella societat en la qual les classes mitjanes i, especialment les classes treballadores, havien de posar, més prompte que tard, el fills a treballar. Una societat on els valors de la cultura de l’esforç, el treball ben fet i la iniciativa personal eren ben presents. La funció pública estava mal vista, mal pagada i copada pels adeptes al franquisme, així que difícilment era una opció laboral.
Moltes de les empreses de la comarca es beneficiaren de la bona formació que donava l’Institut. És clar molts alumnes, en acabar els estudis primaris, amb 12 o 14 anys, començaven a treballar d’aprenents o al camp. Un altre gruix de companys deixaven els estudis al finalitzar el batxillerat elemental. De fet, el batxillerat laboral superior el finalitzaven un 20% dels alumnes que havien començat l’Institut.
Des del punt de vista ocupacional l’Institut Laboral va ser un èxit. Obria el camp de treball a un ample ventall d’ocupacions i amb una formació pràctica important en electricitat, soldadura, fusteria i mecànica, compatible amb una educació bàsica considerable. Molts dels que havien estat alumnes optaren per obrir el seu propi taller o manufactura el qual, amb els profunds canvis en l’economia que es produïren arran de l’abandonament de la nefanda autarquia falangista i la consegüent obertura de mercats i el turisme, pogueren créixer i esdevenir negocis creixents i rendibles.
L’altre èxit de l’institut va ser el bon nivell formatiu superior, equiparable si més no al batxiller general. Cada vegada més, aquells que acabaven el batxiller laboral superior accediren a estudis universitaris, tant de grau mitjà com superiors, amb la qual cosa acabarien treballant de tècnics, químics, aparelladors i arquitectes, perits i enginyers industrials, assessories tècniques, etc. En els anys 70, cada vegada més i més nombroses promocions d’alumnes accediren amb èxit a les universitats així que, paradoxalment, el seu èxit formatiu fou la seua sentència de mort. El batxillerat laboral no estava pensat per promocionar els fills dels treballadors a titulacions universitàries i llocs de treballs qualificats, sinó només a millorar la seua qualificació tècnica i, en tot cas, adreçar-los cap els cursos de mestria industrial. La reordenació de tot aquest espai formatiu donaria pas, amb els anys, al batxiller tecnològic, per una banda i, per l’altra a allò que ara coneguem com formació professional.
