Fa dos anys seguits que una «pobra animeta» cau en la mateixa pedra quan el professorat es reuneix per a posar en pràctica un cercle restauratiu, de tal manera que fa com el boig de la metàfora, que és l’únic que s’atreveix a dir que el rei va despullat, mentre que els altres no gosen ni aixecar la veu, malgrat que vegin i pensin, probablement, el mateix. Segurament que si l’escena es tornés a repetir mes a mes o any a any, el boig encara diria el mateix, el rei va nu! Boig o, potser, insensat o tocacampanes, poden pensar i pensen els qui organitzen aquestes trobades del professorat sota el nom d’equip impulsor, que ha esdevingut l’últim reclam cool de l’educació en moltes escoles i instituts de les nostres illes, i que s’atreveixen a anomenar-los claustres pedagògics, però que de pedagògics només tenen tan sols el nom, ja que són els qui remenen l’olla i t’omplen el plat de galets, amb poques opcions d’oposar-se, com quan Mafalda es negava a menjar sopa, avui toca cullera, tant sí com no. Les discrepàncies incomoden, són com un gra en el cul, valgui la redundància. També s’ha de dir, és clar, que la «pobra animeta», mancat de l’uniforme pedagògic, no posseeix la veritat, només faltaria, no té la inspiració divina de Trump amb la seva tiara damunt del cap i aixecant la mà dreta per a beneir al personal, ni és «caudillo de España por la gracia de Dios»; tanmateix, pensa que totes les opinions que no manquin al decòrum, que normalment són qüestionables, han de ser combatudes, però mai prohibides o, al capdavall, ignorades. Que per dos anys seguits es faci el mateix, literalment, sota el mateix esquema (observació, sentiments-emocions, necessitats i peticions o quelcom semblant) i amb les mateixes preguntes de sempre, és fer la guitza, una broma de mal gust. Els anomenats equips o grups impulsors se l’han de fer mirar això, a més tracten al personal com si no tinguessin cap mena d’experiència docent, amb el ritual de sempre, la piloteta dels nassos per no dir-ne un altre nom, ja que mentre la posseeixes, gaudeixes de la facultat de la paraula, i pots dir com et sents, quines coses t’agraden, quins colors són els teus preferits, què veus en aquest quadre, i via amb els etcèteres que un vulgui afegir-hi. Entre infants que comencen a debatre i que s’interrompen contínuament, perfecte, és una eina pedagògica i útil, però que aquesta tècnica s’apliqui als adults, significa que ens queda molt de camí per a madurar i saber escoltar a la resta, diria que fins i tot resulta enutjós, quelcom ridícul i fora de lloc, talment com si estiguessis jugant a fer de mestres. Ja se sap el que s’ha de fer entre infants, però no cal reproduir-lo entre gent ‘considerada’ madura. La major part del professorat, obligatori per a tots i totes, ja han passat pel Màster de Formació del Professorat (abans era un simple Certificat d’Aptitud Pedagògica, conegut amb les sigles CAP) on es fan servir, entre altres qüestions, tècniques psicològiques i pedagògiques per així vetllar correctament per la bona gestió de l’aula i de l’alumnat, on es poden incloure els mencionats cercles restauratius. En definitiva, tot es resumeix a emprar el sentit comú per a una bona convivència, com en qualsevol altra circumstància de la vida quotidiana. Òbviament, no s’entra dins d’una classe cridant o fet un energumen, ni s’adreçarà a l’alumnat sense cap mena de respecte. Si un professor/a actua d’aquesta manera, cal que s’ho faci mirar, potser s’ha equivocat de professió. És com fer de pare o de mare, cal saber tractar-los i entendre’ls en les seves diverses etapes educatives i raonar els perquès de tot plegat. Si la llibertat —deia George Orwell— significa quelcom, és el dret a dir a la gent el que no vol sentir. I l’«animeta» o el «pobre esperit» com a ‘solitari permanent’, ho passa malament. Primer, perquè tots el miren amb desaprovació quan diu que el rei va a pèl i, segon, se sent pitjor amb si mateix per haver-ho dit. És un pur tràmit, es diu a si mateixa l’«animeta», calla i endavant, dir alguna cosa per estúpida que sigui per tal de sobreviure, això no compromet a res. No et perdis en cabòries, encara que sàpigues que l’observació es converteix en judici en el moment que parles, pausadament o aïradament, que l’objectivitat no existeix en aquests àmbits, perquè sempre és el subjecte que emet els judicis, i què hem de dir de les emocions, podríem fer-ne tot un assaig; al capdavall, del que es tracta és de ser equànime i que per arribar a tal conclusió no fa falta que juguem a ser psicòlegs. Potser, li calia haver estat au-dessus de la mêlée. Vull pensar que la gent llegeix —em refereixo al professorat—, que té curiositats, que és amatent en resoldre els problemes educatius, es forma, va més enllà del manual de torn, del vídeo de vint minuts o de la Viquipèdia, perquè adora la seva feina, li agrada ensenyar, estar en contacte amb l’alumnat i escoltar les seves preocupacions. M’agradaria saber quants llibres sobre l’educació, en l’àmbit acadèmic, han llegit els equips impulsors que estan cridats a transformar un centre educatiu. No n’hi ha prou en un curset de vint o trenta hores. L’experiència és un grau, sense cap mena de dubte, però també la formació i, a vegades, es tira més d’experiència i coixesa la formació seriosa, reglada, quan ambdues coses han d’anar juntes. És que no ha passat la Il·lustració per l’àmbit educatiu? Els cercles restauratius, l’aula escolta i altres invents semblants de la nova pedagogia, no tenen res de nou. Els monjos irlandesos, en el segle VI, en certa manera ja usaren els cercles restauratius quan varen introduir la confessió individual —abans era pública— on els punts forts estaven centrats a escoltar, dialogar i finalment en la reparació, igual com es fa en els cercles restauratius quan ha sorgit un problema. Només canvia el nom, però fem el mateix de sempre. Sens dubte que l’expansió hipermoderna de les societats liberals ha arribat a l’àmbit educatiu. Sabem que els models autoritaris o coercitius ja no serveixen, ara es mira molt el model afectiu o psicològic, més centrat en la comprensió i en el benestar de l’infant. No es tracta d’obligar, castigar o imposar regles estrictes, sinó obtenir l’adhesió de l’infant sense utilitzar mitjans repressius. S’atén més al seu desenvolupament ple i la seva autonomia. Crec que amb això, tothom està d’acord. Ara bé, cal ser també més exigents. En els centres educatius, d’alguna manera, es persegueix la glòria, aquella glòria que ens agullona, paraula vana que es converteix en vanaglòria, perquè sovint només hi ha això, la plenitud de l’antiabsurd, de la qual parlava Joan Sales, especialment quan alguns presumeixen de ser un centre que fan servir un programa de millora i transformació (PMT), perquè enlaira la bandera de la innovació. Tot fantàstic, com en un conte de fades! Rere això, hi ha un autoritarisme revestit de democràcia on s’imposen —com d’amagat— els caps de departament, els qui són vàlids per a fer àmbits, fins i tot, les comissions de servei s’ajusten a aquells que volen que romanguin i fan tot el possible perquè així sigui, ja que segueixen la línia marcada pel centre en qüestió, creant així dos tipus de professorat: el de primera i els de segona. Enllà d’això, que no es discutirà, ja sabem que cada centre i cada escola concreta té una línia marcada a seguir; no obstant i això, no podem abandonar ni oblidar els que no segueixen tals metodologies al peu de la lletra sigui per la causa que sigui —no ens posarem a discutir els motius—, perquè si s’entén la institució escolar com a una ‘empresa’, com així està passant, el o la responsable no pot deixar de banda a ningú, i s’ha de vetllar per una bona coordinació i harmonia entre tots. En fi, omnia tibi felicia. Qui sàpiga llatí, ja sabrà què vol dir.

Artículos relacionadosMás del autor