Encara no fa un parell de setmanes que la selecció absoluta femenina de futbol va guanyar el campionat mundial de futbol. Molts assumptes, i sobretot extraesportius, han desdibuixat aquest èxit esportiu de les futbolistes espanyoles que, malgrat tots els problemes que han tingut aquests anys, amb els directius de la Federació de Futbol, han guanyat tot un mundial de futbol.
També la presència femenina ha estat important al campionat Europeu d’atletisme de Budapest on, una imparable (mai millor dit) Maria Pérez va ser doble campiona del món de vint i trenta-cinc quilòmetres marxa.
O als mundials de piragüisme celebrats a alemanya, concretament a la ciutat de Duisburgo la presència de dones als medallers també ha sigut una constant perquè Estefanía Fernández va enlluernar en obtindre una medalla d’or per a Espanya en l’última prova, la de K1 5.000 metres. També María Corbera va guanyar tres medalles de plata en aquest campionat després de les aconseguides en C2 200, C2 500 i en esprint juntament amb Antía Jacome.
Sense oblidar que a aquesta mateixa competició Duisburgo, la delegació espanyola, en el C4 500, va aconseguir un meritori cinqué lloc amb les canoistes María Moreno, Claudia Couto, Valeria Oliveira i Antía Otero nascudes entre el 2003 i el 2004. O que la Federació Espanyola intentarà afrontar la classificació olímpica de les aigües braves, amb una selecció encapçalada per la triple medallista Maialen Chorraut el mes vinent en el canal olímpic de Londres de cara a les Olimpíades de França al 2024.
Aquests són exemples de què l’esport femení, quan hi ha inversions i una creença clara pot ser tan bo i efectiu com el masculí. Només cal fer apostes decidides en les dones esportistes que, quan tenen les oportunitats, donen el millor d’elles i guanyen medalles elevant molt el nivell de l’esport. Sols cal creure en elles.
Ficaré un exemple. Un jugador de futbol de primera divisió té un sou anual mínim de cent huitanta-dos mil euros (182.000). Una jugadora de futbol de primera divisió guanya un salari mínim anual de setze mil euros (16.000) i després d’haver fet una vaga on es jugaven moltíssim.
Un altre exemple. Per guanyar el mundial que Qatar, els jugadors es van embossar, aproximadament cadascun d’ells uns quatre-cents mil euros (400.000). Per guanyar el mundial d’Australia-Nova Zelanda les nostres jugadores han guanyat cadascuna d’elles uns dos-cents quaranta-huit mil euros (248.000). I que si, que són molts diners, però també la diferència entre jugadors i jugadores encara és enorme.
Queda molta feina per a fer perquè es crega d’una vegada per totes en l’esport de les dones. Que s’aposte des de totes les instàncies per les esportistes que s’estan deixant, literalment la pell per guanyar medalles als diferents campionats.
L’any pròxim hi ha olimpíades a França i crec que serà un molt bon moment per poder avaluar l’esforç que les diferents federacions fan per promocionar a les dones esportistes. Igual que les marques patrocinadores que encara no acaben d’arrancar amb la igualtat de diners que dediquen als homes i a les dones esportistes.
Alexia Putelles, la dues vegades millor jugadora del món, en acabar el mundial que va guanyar la selecció de futbol espanyola, deia que era una qüestió de creença en les dones a l’esport i que calia avançar per aquest camí de cara a les que hui encara són xiquetes. Jo crec que es pot dir més alt, però mai més clar.
